CONVERSA ÍNTIMA

És un vespre de dissabte; havent sopat i amb “aigua d’Escòcia” mediant, hem parat el televisor; la pel·lícula no ens aportava quasi res i ens hem posat a parlar de política, d’economia, de temps passats..., abans, quan fèiem això, també parlàvem de la feina, ara ja jubilats, no cal, he, he.

Tot xerrant, de cop i volta i ves a saber perquè, m’ha vingut al cap allò que hom deia:

-Quan una senyora et diu que “no”, vol dir que “potser”. Quan una senyora et diu que “potser” vol dir que “sí”, però si et diu que “sí”, és que no és pas “una senyora”.

En canvi, si un polític et diu que “sí” vol dir que “potser”, si et diu que “potser”, vol dir que “no”, però si et diu que “no”, és que no és pas “un polític”-.

Això ha encetat a un altre tema; diu la Carme que “una dona s’allita amb qui vol i un home amb qui pot”; jo li he reblat que “un home es casa amb qui vol i una dona amb qui pot”, veto ací.

Ja veia que per aquí, això s’allargaria...

Parlem d’infidelitat; “és veritat que una dona s’allita amb qui vol”, diu la Carme, “però sempre hi ha d’haver un motiu que li indueixi. Un home que li agradi, que li sigui proper i que l’animi a fer-ho i tingui prou paciència per a convèncer-la. Ella mirarà de resistir-s’hi, però si també en té ganes, no ho farà amb gaire força. Un home ho intenta, s’hi esforça i aprofita la mínima ocasió, però sempre depèn de que ella també ho vulgui”.

“La infidelitat d’una dona, és més criticable que la d’un home, justament per això”. “Ell s’hi esforça i ella s’hi avé”, faig jo. La Carme diu que no tan sols, que també depèn de les situacions i circumstàncies; posa d’exemple un sopar d’empresa o una trobada d’exalumnes, amb els moments alcohòlicament desinhibidors i, o eufòrics, que poden comportar.

“La infidelitat d’un home, és perquè l’ha buscada i, per tant, és més culpable”, diu la Carme, “mentre que a la dona se la tempta i un moment de debilitat el té qualsevol”. “Potser sí,” dic, “però “l'ocasió fa el lladre”, tant si és per ell, que ho busca, com si és per ella, que ho accepta”, exposo jo.

No parlem de nosaltres; nosaltres vam emprendre un altre camí, ja fa molts anys, quan vàrem decidir tenir relacions sexuals amb altres persones, justament per això, i no haver de patir per situacions complicades d’explicar-nos-les. La vam encertar.

“Antigament, això s’acceptava, sempre que no fos públic ni evident, per una falsa creença de què la muller no ho necessitava i el marit sí”, diu. I no! “Perquè d’infidelitats conjugals de la muller, n’hi ha hagut sempre”. “Amb qui, sinó, seria infidel un marit”? Li pregunto.

“Hi ha dones, que són infidels als seus marits, però amb altres dones”. I que “potser és més habitual que no pas en homes, encara que això també passi”, diu la punyetera. “I més que passaria, si no estiguéssiu tan estigmatitzats, els homes”, afegeix.

“No he cregut mai que l’activitat sexual entre dues dones, com si s’ho fan dos homes sigui infidelitat conjugal”, dic jo, i veus, en això estem d’acord. “Sembla, però, més natural en dues dones, que en dos homes”. Aquí ja no! “Vosaltres sempre anàveu juntes al bany, quan sortíem amb els amics i nosaltres no”.

“No em diràs que no has tingut mai fantasies de fer-t’ho amb un altre home”, m’etziba. “I tu amb una altra dona?” Inquireixo. “Sí”, diu ella, “però a mi no em fa cosa reconèixer-t’ho i a tu sí que te’n fa”, en això té raó.

Ella sap, però, que de vegades jugant entre tres (dos i ella), alguna vegada hi he entrat, dissimuladament, per curiositat, i que no n’ha sortit res de bo per cap dels tres. En canvi, quan ho ha fet ella (dues i jo), sí que n’hem tret paler. Ho he de reconèixer. Amb altres parelles, elles sí que hi entren més, però ells no pas.

“Ui! S’han fet les tantes. Un altre dia parlarem de fantasies, si et sembla bé, però avui, ho deixem aquí?”. Assenteix amb el cap ella.

Em mira amb aquells ullets murris de guanyadora del debat. Jo, ni cas...