UN REGAL INESPERAT

El metro anava ple a vessar, amb l’olor “càlida” de la gent i el brunzit constant del tren omplint l’aire. La Carme estava dreta, agafada a la barra amb una mà, mentre l’Enric, al seu costat, s’aferrava a una altra, amb una bossa de la compra penjada al braç.

El seu vestit de cotó, lleuger i amb un estampat discret, li fregava les cuixes, i els seus cabells grisos, recollits en una cua, li tocaven la nuca humida per la calor del vagó. Malgrat l’enrenou, la Carme sentia una calma plàcida al costat de l’Enric, que li va fer un somriure còmplice quan els seus colzes es van fregar en el freqüent vaivé.

El tren va fer un sotrac, i la gent es va moure com una onada. La Carme va perdre l’equilibri un instant, i el seu cos va topar contra un jove que estava just davant seu. Era alt, amb els cabells foscos i una samarreta ajustada que marcava un cos eixerit, i els seus ulls, quan es van trobar amb els d’ella, tenien un esclat juganer.

“Perdó” va murmurar ella, amb una rialla nerviosa, però el jove només va somriure, amb un gest que era més atrevit que de disculpa.

El tren va continuar el seu camí, amb sotracs que feien que els cossos es freguessin inevitablement. Cada cop que el vagó es movia, la Carme sentia el cos del jove contra el seu, amb una pressió fugaç però intensa. El seu pit li fregava el braç, i una vegada, quan el tren va frenar de cop, els malucs d’ell van prémer contra els d’ella, amb una fermesa que li va enviar un calfred inesperat. La Carme va mirar l’Enric, que estava concentrat a mantenir l’equilibri, però els seus ulls van captar els d’ella un instant, amb una barreja de diversió i curiositat, com si notés la vitalitat que creixia dins seu.

La Carme va intentar dissimular-ho, però cada fregament amb el jove era com una espurna que li encenia la pell. Va notar una calor creixent entre les cuixes, i quan el tren va fer un altre sotrac, el contacte dels malucs d’ell contra el seu ventre va ser tan directe que va sentir una humitat sobtada, calenta i inconfusible, que li va fer mullar les calces. Va contenir un sospir, sorpresa per la intensitat de la seva reacció, i va mirar el jove, que li va tornar una mirada ràpida, amb un somriure que semblava entendre més del que deia. No hi havia paraules, però l’aire entre ells era dens, com si el moviment del tren fos una dansa secreta.

La Carme va agafar-se a la barra amb més força, sentint la seva pròpia humitat amb cada pas del tren, una sensació que era alhora mortificant i prodigiosa. Va mirar l’Enric, i aquest cop ell la va observar més detingudament, amb els ulls brillants i un somriure que barrejava afecte i una mica d’intriga.

“Tot bé?” va xiuxiuejar ell, amb un to que era mig broma, mig complicitat. “I tant” va respondre ella, amb una veu que tremolava lleugerament. Va somriure, sentint-se atrapada entre la presència sòlida de l’Enric i l’electricitat del jove, que continuava fregant-se contra ella amb cada sotrac. La seva pell estava calenta, amb una fina capa de suor que li brillava al coll, i la humitat entre les seves cuixes li semblava tan evident que va ajuntar les cames per contenir-la.

Quan el tren va arribar a la seva parada, la Carme va sentir una barreja d’alleujament i pèrdua. El jove va fer un pas enrere, amb un últim somriure que era gairebé un secret compartit, i va desaparèixer entre la multitud.

La Carme i l’Enric van baixar del vagó, anaven amb les mans agafades mentre caminaven cap a la sortida. Ella encara sentia les calces humides fregant-li la pell, un viu record d’aquell moment, i quan van sortir a l’aire fresc del carrer, l’Enric la va mirar amb una intensitat nova.

“Què ha passat allà dins?” va preguntar, amb un mig riure una mica sorneguer. Els seus ulls brillaven, com si hagués captat cada detall. La Carme va riure, amb les galtes enrojolades. “Un noi molt eixerit... i el tren hi ajudava...” va respondre, amb una mirada atrevida. Va acostar-se a ell, xiuxiuejant: “I saps què? M’ha encantat”.

L’Enric va fer una rialla, tot posant-li una mà a la cintura i estrenyent-la amb calidesa,
"doncs d’això n’hem de parlar a casa" va dir, com si el comentari procaç de la Carme l’hagués induït libidinosament.

La Carme va somriure, li va agafar la mà, i va caminar al seu costat, amb el cor lleuger i el cos despert.

Aquell viatge en metro, però, havia sigut un regal inesperat.