OLI D'AMETLLES

Quan l’Enric va entrar al menjador amb una ampolleta d’oli d’ametlles i aquella mirada seva que promet sorpreses, vaig deixar el llibre de poemes sobre el sofà i vaig aixecar una cella, amb un somriure que ja deixava clar que no me la donaria fàcil. “Què, Enric, ara vols jugar a massatgistes?” vaig dir, amb un to que era meitat broma, meitat desafiament. “Avui t’ha tocat, Carme, deixa’m fer,” va contestar, amb aquella veu que, després de tants anys, encara em fa un pessigolleig al pit. Vaig inclinar el cap, com si m’ho pensés, i finalment vaig dir: “D’acord, però ja ho saps, si vols impressionar-me, hauràs de fer-ho molt bé.” El seu riure càlid va omplir l’habitació, i jo ja sabia que aquella nit seria d’aquelles que recordem.

Vam convertir l’habitació en un racó màgic, com si estiguéssim escrivint un secret només per a nosaltres. L’Enric va encendre una espelma de lavanda, que va omplir l’aire amb una olor suau i embriagadora, i va estirar una tovallola de cotó blanca sobre el llit amb una cura que em va fer somriure. “Mira que ets detallista quan vols,” vaig dir, mentre em treia el jersei amb un gest lent, deixant que em mirés. La meva pell, amb les línies i corbes que els anys han dibuixat, no és la d’una noieta, ni de bon tros, però amb l’Enric em sento com si fos la dona més desitjada del món. Els seus ulls, brillants a la llum tremolosa de l’espelma, eren tota la confirmació que necessitava. “Estira’t, i deixa’t estar,” va murmurar, i jo, amb un somriure murri, em vaig ajeure de bocaterrosa, deixant que els meus cabells platejats s’escampessin com un riu lluent sobre el coixí.

Va escalfar l’oli d’ametlles entre les mans, i quan els seus dits van tocar-me les espatlles, vaig tancar els ulls, però no per timidesa, sinó per gaudir de cada segon. L’oli era tebi, com un vel líquid que es fonia amb la meva pell, i les mans de l’Enric, fortes, però amb una suavitat que sap quan cal, van començar a desfer els nusos que porto amagats. L’olor de l’ametlla, dolça i profunda, es barrejava amb la lavanda, i em va venir al cap un camp en flor sota el sol, amb nosaltres dos rient com quan érem més joves. “No està malament, vell trapella,” vaig dir, amb una rialla que deixava clar que m’agradava, però que encara havia de guanyar-se’m. “Paciència, Carme,” va contestar, i vaig notar el seu alè càlid prop del meu coll, provocant-me un calfred que vaig intentar dissimular amb un somriure.

Els seus dits van lliscar per l’esquena, traçant camins lents i deliberats, com si estigués pintant un quadre amb cada toc. L’oli feia que la seva pell es mogués com una dansa, i jo sentia com la meva pròpia pell s’escalfava, no només pel contacte, sinó per aquella electricitat que l’Enric sempre em sap despertar. Quan va arribar als malucs, fregant amb cercles que eren alhora suaus i descarats, vaig aixecar el cap i el vaig mirar per sobre l’espatlla. “Vigila, Enric, que et conec les intencions,” vaig dir, amb un somriure que era pur desafiament. Ell va riure, amb aquella rialla que em fa sentir que el món és nostre, i va dir: “I tu les meves, però deixa’m fer.” Vaig riure baixet i em vaig relaxar, deixant que l’oli i les seves mans continuessin jugant.

“Gira’t” va dir, amb una veu que era una barreja de tendresa i picardia. No vaig dubtar; em vaig girar, estirant-me de panxa enlaire, i li vaig clavar una mirada que deia: “Sorprèn-me.” L’oli va tornar, lliscant pel meu coll en gotes càlides que baixaven cap al pit, i les seves mans van seguir, amb una precisió que era gairebé insuportable de tan perfecta. L’olor de lavanda omplia l’aire, i la llum de l’espelma feia que l’habitació semblés un somni, però el que em tenia atrapada era el ritme dels seus dits, lents però segurs, com si sabessin exactament què volia abans que jo mateixa ho sabés. Vaig tancar els ulls, no per amagar-me, sinó per endinsar-me en aquella sensació: l’oli calent que es barrejava amb la meva pell, el fregament que era alhora delicat i atrevit, l’Enric al meu costat, com sempre.

Llavors, amb un gest que era pura complicitat, els seus dits van baixar més, explorant amb una suavitat que em va fer mossegar el llavi. L’oli feia que cada toc fos més intens, com si la meva pell hagués decidit viure només per a aquell moment. “Enric, ets un perill,” vaig murmurar, amb una rialla que sonava més com un gemec, i ell, sense dir res, va respondre amb un somriure que vaig veure amb els ulls mig oberts. Els seus dits van trobar el ritme perfecte, guiats per l’amor i els anys que ens coneixem, i jo em vaig deixar anar, sense por ni reserves. L’escalfor va créixer, com una onada que pujava des del fons, i els meus gemecs, lliures i descarats, van omplir l’habitació. Vaig agafar la seva mà, estrenyent-la com si volgués que sentís cada batec del meu plaer, i quan vaig arribar a l’orgasme, va ser com un esclat que em va recórrer de cap a peus, profund i lliure, com si el meu cos celebrés que encara sap volar.

Vam quedar-nos estirats en silenci, amb l’olor de lavanda i ametlles com un record càlid al nostre voltant. L’espelma parpellejava, i jo, amb la respiració agitada i un somriure que no podia amagar, vaig mirar l’Enric. “Això no era un massatge, era una emboscada,” vaig dir, amb una mirada maliciosa que el va fer esclafir a riure. Vam quedar-nos allà, amb l’oli brillant a la meva pell i el nostre amor més viu que mai, com si cada nit fos una oportunitat per redescobrir-nos.