Sísif meritocràtic

Havíem quedat amb ell el diumenge a les dotze, per celebrar la jubilació, fer el vermut i poca cosa més, ens havia apuntat. Ja ho sabeu que sempre estic enfeinat!

Tots aquells anys de sacrifici laboral li havien servit per comprar-se aquell casalot gegantí, de dimensions inabastables. Havia treballat com un burro per aquell somni d’infància: la piscina ovalada, la font budista, el jardí de gespa arranada, els grans finestrals de doble vidre i el parquet de fusta de roure americà.

No es refiava de ningú: no es podien fer tants diners si delegaves a qualsevol gamarús les tasques de més importància. Per això, tot i la grandària de la casa, no disposava de personal de servei que l’ajudés a esmenar l’entropia que regeix l’univers i que acaba desfent l’ordre artificial que imposem al món.

En previsió va començar el dilluns a segar els tres-cents metres quadrats d’herba i a podar les moreres que feien l’ombra perfecta els mesos de més calor. El dimarts se’l va passar clorant, netejant i revisant tots els motors de la piscina. El dimecres el va dedicar a fer els vidres que circumdaven la planta baixa. El dijous va polir el parquet. Treure la pols de mobles i cuina va quedar pel divendres i el dissabte.

A un quart d’una del diumenge ens va trucar per excusar-se: perdoneu, però no he tingut temps d’enllestir-ho tot. Potser la setmana que ve, si aconsegueixo organitzar-me millor, podré fer-m’ho venir bé. Disculpeu altre cop.