Sindicalisme antroponímic

Em trobo capficat en un embolic que alguns dirien que m’ho podia veure a venir. Car vaig ser el protagonista d’una història ben curiosa. Va començar la setmana després d’eleccions, quan va guanyar, de manera imprevisible, el Senyor M. com a nou i futur President de la Generalitat. Un dilluns que s’augurava com un dilluns qualsevol, mentre estava prenent el cafè al bar de la cantonada se’m va apropar un desconegut que es va presentar com a Marc. Era un home que anava ben mudat, amb americana i corbata – de veritat, l’única cosa que semblava que teníem en comú era el nostre nom. Sense massa paraules, va treure de la seva maleta una carta que em va donar, abans de marxar no sense saludar respectuosament. La carta estava segellada d’una “M” amb lacre – d’aquestes que semblen tretes de sèries medievals – i contenia una invitació per una trobada secreta i misteriosa a un d’aquests edificis modernistes de l’Eixample que, només per la ubicació, ja donaven signes d’importància i de poder. Jo soc un escriptor sense gaire renom, i òbviament, no vaig poder resistir-me a treure-hi el cap per arribar al fons d’aquest enigma – potser, pensava, resultaria com a mínim en una bona història.
A la invitació no hi posava cap mena d’informació addicional, així que em vaig mudar mínimament amb una americana i hi vaig anar. L’edifici era sumptuós, i no vaig poder evitar haver de justificar la meva presència en aquest lloc, habitualment reservat als poderosos de la nostra societat.
–Bon vespre – li vaig dir a l’home que semblava el porter – miri, m’han donat una invitació per venir a aquest lloc precís aquest mateix vespre, i no sé ben bé què hi vinc a fer. Em dic Marc i...
–Hahaha– el va interrompre amb un riure fort però sincer–calli, calli, veig que és de la broma vostè. És el seu primer dia, oi? Doncs miri, entri a la sala i segui en algun lloc que estigui lliure. Com pot imaginar i per raons pràctiques, els llocs no són nominals.
En quin lloc més estrambòtic he arribat a parar, vaig pensar. Com em van ordenar, vaig entrar en la sala principal. Només obrir la porta em vaig quedar encara més bocabadat. La sala lluïa poder en totes les seves facetes: hi havia cambrers que repartien copes de cava i canapès, se sentia un perfum de puros i la gent anava vestida extremadament elegant. I, sobretot, la sala estava plena de gom a gom. Què podia tenir, jo, de comú amb aquesta gentussa? Car a primera vista, no hi veia cap patró comú, a part del fet que tots érem homes. Però obviant aquesta única característica, hi havia tota classe d’homes: d’alts i baixos, de molt joves i de molt majors, alguns que clarament semblaven acostumats a aquests indrets d’una alta categoria social i, d’altres, com jo, que, realment, no sabíem ni com comportar-nos.
Entreveia dues teories a aquesta absurda situació: una, que és una mena de reconstitució teatral de la lluita de classe per algun artista modern, l’altra, que és una broma extremadament elaborada, potser per algun reality show o per un ric extravagant i amb tocs de còmic. Però, al fons de la sala, vaig entreveure l’home que em va entregar la carta. M’hi estava apropant per veure si podia donar-me més indicacions del lloc on em trobava quan un altaveu va anunciar l’inici de l’assemblea i va pregar a tots els assistents de seure. Aquesta pista descartava la primera teoria, però sense confirmar el triomf de la segona.
L’assemblea semblava presidida per tres homes, també tots tres d’orígens aparents ben diferents. Un anava ben vestit i, clarament, feia l’efecte d’ésser el prototip d’un financer exitós; el segon semblava una persona d’allò més normal i corrent, que no destacaria en absolutament res sinó que estigués assegut al costat del tercer home, sense cap dubte, el molt honorable Senyor M., flamant nou president de la Generalitat.

–Benvinguts tots –va anunciar l’home del mig, amb una seguretat que no transmetia gens la seva aparença– avui és una assemblea que em fa especial il·lusió presidir i encetar car, com bé sabeu, per fi hem assolit un dels nostres objectius més preuats: per fi hem aconseguit que un membre del nostre sindicat accedeixi al màxim càrrec de la més alta institució del nostre país. Amb aquesta fita –va seguir, mentres augmentava energèticament la gesticulació dels seus braços–, tornem a l’època daurada, quan el sindicat tenia a les seves mans el control polític i financer sobre el conjunt del continent, amb, recordem-ho, fins i tot una moneda pròpia.
Com a bon orador, l’home va interrompre la seva intervenció per deixar temps als assistents a desfogar-se entre onades d’aplaudiments, xiulets i crits. Va prosseguir amb un discurs que oscil·lava entre la nostàlgia per un temps perdut i els paral·lels amb la situació socio-política de la societat actual. Vaig quedar sorprès car l’aura de normalitat, d’anodinitat, fins i tot de banalitat, que desprenia l’home no augurava, en cap cas, aquesta capacitat de lideratge i d’oratòria que estava de tal manera expressant. Poc a poc, em vaig desinteressar del discurs per concentrar-me en l’anàlisi dels perfils dels assistents. Clarament, érem un grup heterogeni i sense pràcticament res en comú –en aparença–, però podia reconèixer algunes cares conegudes: un famós cuiner televisiu – una mica massa pedant pel meu gust –, un humorista de moda, que lluïa un conjunt elegant, un pilot famós del motociclisme català, i, fins i tot el meu veí del 3er2ona – d’aquests que sempre saludes a l’ascensor però que mai recordes el nom.
–Amb aquesta fita històrica ja podem dir amb seguretat – va seguir l’home – que el nostre sindicat té arrels a tots els cercles de poder importants i imprescindibles del nostre país. Es l’hora, ara, de fer una passa endavant i defensar encara més ardorosament els nostres interessos comuns. Car el que ens uneix és molt més fort que els lligams d’una raça, religió, nació o classe social. Ens uneix la verdadera essència d’un home – l’home va anar alçant la veu a poc a poc, per poder-se fer escoltar entre la multitud i els aplaudiments. Fins que, una volta els ànims calmats, va finalitzar – i ara, si us plau, prengueu una copa mentre ens organitzem per la votació.
Aprofitant la confusió que genera una multitud amb gana i l’aparició d’uns entremesos portats per cambrers, em vaig apropar del meu veí del 3er2ona que havia identificat fa una estona i que, de tant en tant, verificava que no desapareixia. Car entre tots els assistents, era ben bé l’únic que coneixia i, podríem dir, l’únic amb qui tenia una mica de confiança i que, potser, podria posar llum a la foscor d’aquesta misteriosa suposada assemblea. Vaig fer un esforç de memòria, car fa temps que no recordo com es diu i, sempre que me’l trobo a l’ascensor, em genera vergonya després de tants anys demanar-li pel seu nom.
–Marc! –Vaig cridar més fort del que tenia previst, recordant curiosament que el seu nom era igual al meu.
En aquest moment, com si s’hagués planejat meticulosament pels assistents, o bé com si amb aquesta paraula hagués evocat l’esperit d’un antic màrtir o dimoni, d’aquests que només la pronunciació del seu nom congela l’ambient, tots els assistents es van girar alhora cap a mi, responent amb una mirada interrogativa a la meva interjecció. Òbviament, em vaig quedar sense paraules. Va ser el meu veí que es va apropar rient i dient:
–Sempre de la broma com veig! No et pots imaginar la felicitat que vaig tenir quan vaig saber que estaves en la llista de consideració per entrar al nostre petit cercle – em va dir, alhora que m’allargava el braç.
–Petit? –vaig respondre amb ironia, donant-li la mà– Veig que tu també segueixes de la broma! –vaig dir, sense saber si realment era una persona amb humor– Escolta, i realment, de què tracta tot aquest circ? Que hi vinc a fer, jo, aquí? Sembla que tot està renvoltat de misteri! Que no ho negaré, per un escriptor com jo és un camp interessantíssim per inspirar-se, però...
–Com, que no ho saps? Doncs mira...
Però la seva resposta va ser interrompuda per un anunci fort que venia, suposo, d’altaveus estratègicament posats en diferents punts de la sala: “Si us plau, demanaria que els nous membres surtin de la sala, ja que començarem en breu la segona part de l’assemblea.”
–Ui, crec que ja et toca sortir! Tranquil, que m’han comentat que tenim una majoria àmplia, i segurament aviat rebràs bones notícies –va dir, picant-me de l’ullet tot allunyant-se.
Jo i uns pocs assistents més vàrem sortir de la sala. I, amb més preguntes que respostes sobre la vesprada que acabava de passar, vaig arribar a casa intranquil, amoïnat i, sobretot, afamat – car entre tanta investigació no vaig pensar a prendre cap entremès. Quin rol tenia aquesta assemblea? Que hi feia allà el Senyor M.? I, si el que deien era veritat, fins on s’allarga la poderosa mà d’aquest sindicat?
Estava rumiant sobre aquestes conseqüències per la democràcia del nostre país, però, sobretot, sobre les conseqüències individuals de la meva possible unió a aquest suposat sindicat – per no dir secta – quan va sonar el timbre del pis. Amb prudència, em vaig apropar i vaig obrir la porta – no sense abans mirar pel foradet per assegurar-me que no era cap trampa – per trobar un paquetet embolicat molt minuciosament amb la ja familiar “M” marcada amb lacre.

Relato següent, mot per mot i punt per punt el que posava a la carta:

“Benvolgut Marc,
Tenim el plaer d’anunciar-vos que avui s’ha ratificat per àmplia majoria la vostra entrada com a nou membre amb ple dret al Sindicat de Marcs.
Us adjuntem una còpia del manifest fundador del nostre Sindicat.
Rebreu d’aquí a poc temps la convocatòria a la pròxima assemblea.
Amb l’expressió de la nostra consideració,
Marc.

MANIFEST FUNDADOR DEL SINDICAT DE MARCS

ARTICLE 1
Entenem que el nom comú és molt més que una simple distinció antroponímica, ja que suposa la primera definició d’un ésser viu, condicionant de manera inherent i permanent tant el caràcter com la trajectòria d’una persona.
ARTICLE 2
L’objectiu del sindicat és la defensa dels interessos comuns dels Marcs a tot el territori dels Països Catalans.
ARTICLE 3
Es prohibeix categòricament fer públic qualsevol informació sobre l’existència del Sindicat de Marcs o l’activitat d’aquest mateix sota pena màxima. Només es permet parlar del Sindicat de Marcs en espais propis del sindicat.
ARTICLE 4
El Sindicat de Marcs està compost únicament, estrictament i exclusivament per persones que s’anomenen Marc.”

Vaig haver de rellegir dues vegades el conjunt. Com no ho havia pogut veure? Ho tenia davant dels nassos, i no ho havia endevinat. Pensareu que soc un idiota, car probablement vosaltres, perspicaços lectors, ja ho havíeu endevinat des de fa línies. Però jo començava amb un cert desavantatge car, malgrat que em presenti i firmi els meus llibres sempre com a Marc, per facilitat i car sempre m’han anomenat així des de petit, realment, formo part d’aquesta categoria de gent cada vegada més mínima que els pares, per desamor pel fill o per amor a l’antic imperi romà, li posen un nom compost: Marc-Antoni. La persona que m’ha convidat al Sindicat probablement no ho sabia. Ni el meu veí. Només ma germana i alguns familiars propers recorden aquest fet inusual sobre mi.
L’endemà, mentre baixava a fer el cafè al bar de la cantonada, pensava sobre quina hauria de ser la meva resposta a tot aquest malentès. Si deia que no tenia lloc al Sindicat, quines serien les conseqüències? Just estava ofegat en aquests pensaments quan va pujar al meu veí del 3r 2a. I, com sempre, més enllà del bon dia habitual, es va instal·lar de nou el silenci incòmode d’ascensor que no cal descriure, car tothom coneix i l’ha viscut. Abans de baixar, però, vaig notar un somriure còmplice del veí. Merda, vaig pensar de primera intuïció, sabrà el meu secret? Sabrà que no soc realment un Marc autèntic?

A partir d’aquí, l’opció més fàcil i prudent que tenia era la de seguir comportant-me com un Marc – cosa que he fet, sense pensar-hi gaire, fins al dia d’avui. Des de llavors, he rebut multituds de premis pels meus escrits, que, fins ara, mai havien despertat gaire interès, demostrant que el sindicat té influència i arrels fins i tot en llocs tan poderosos, selectes i tancats com les editorials i cercles literaris. Però no sé fins quan podré aguantar, i m’haig de fer a la idea que algun dia em descobriran. Car el nom verdader, mai podem amagar-lo per sempre.