Silenci esmorteït

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Silenci esmorteït.

Sentir la pluja espetegar sobre la teulada d’uralita, fa semblar que caigui un aiguat.
Surto al balcó, i no em mullo, el terra del balcó em protegeix. La pluja surt del terra i s’enlaira cel amunt. La teulada que tinc uns 500 metres enllà, peta i observo estorada que de la teulada de la nau vella surt la pluja em forma de calamarsa, fen forats a la uralita. És un espectacle, les pedres de diamètre com una moneda de 2 cèntims d’euro s’enlairen a tota velocitat des de les teulades i el terra dels jardins fins perdre’s entre el gris del cel.
No puc deixar de mirar-m’ho, a poc a poc tothom va surtin de les cases. Ningú parla, i constantment les mirades van des del terra fins al cel, de manera constant, sense ningú dir res.
De sobte deixa de caure pedra i el cel queda blau amb un sol enlluernador. Tothom entra a casa, no he tingut temps ni de dir adéu. Cap paraula, cap pregunta.
El confinament per la pandèmia deixa a la població esmorteïda.


Montse Bagaria i Canal

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: