Si un matí d'hivern un viatger

Feia uns dos minuts que el sol havia sortit sobre un horitzó d'aigües xarbotades. Una llum pàl·lida i ataronjada es reflectia en els vidres de la marquesina de l'estació internacional. Construïda l'any 1929 per un arquitecte a qui anomenaven l'Eiffel català, la seva estructura sòlida de ferro s'aixecava ostentosament sobre part d'un terraplè ocupat per una teranyina de vies que s'entrecreuaven. El petit poble que l'acollia, encaixonat a l'acabament d'una vall estreta i erma del Pirineu, devia la seva prosperitat al mateix ferrocarril i a la frontera que li afegia tota la infraestructura duanera.

A la segona andana, a la via número dos, vuit vagons d'exprés aguantaven, ben frenats, la tramuntana, un vent del nord que, en aquesta vall, prenia sovint una força huracanada. Durant la nit havia bufat amb insistència, posant a prova la solidesa dels vidres que donaven un punt de claror a l'estació. Alguns s'havien trencat i a aquesta hora del matí encara es podien veure les restes sobre les travesses de les vies. De sobte, d'un túnel proper es va sentir el poderós retruny d'una botzina. Com una aparició, va sortir de la foscor una locomotora elèctrica Alhstom de color verd, amb finestres rodones als laterals, amb un dels dos pantògrafs lliscant sobre la catenària. A marxa moderada es va anar acostant cap al comboi. Un home, vestit amb una granota groga, ben abrigat, amb uns guants de tela gruixuda, l'esperava al mig de les vies. Poc a poc, la màquina va alentir, gairebé fins a frenar , sense evitar però el xoc dels topalls. L'home va recular un parell de metres: la distància que el conjunt format per locomotora i vagons va recórrer després de l'impacte. Amb gest rutinari va agafar les brides i les va fermar quedant d'aquesta manera la màquina enganxada als vagons. Passà per sota els topalls ajupint-se i va pujar a l'andana. Féu un gest al maquinista indicant que tot havia anat bé i va desaparèixer escales avall cap al soterrani que comunicava les diferents andanes.

La duana de passatgers s'ubicava en el mateix edifici de l'estació, entre l'andana francesa i l'espanyola. Era una sala gran i espaiosa, ben il·luminada, amb unes fileres de taules de marbre adossades en les quals la policia feia la seva feina: Registrar i regirar (de vegades) les maletes, maletins i tota mena d'objectes que poguessin amagar alguna cosa il·legal. Aquell tretze de febrer de 1980 el tren de Roma havia arribat a les sis i trenta-sis del matí, amb un retard de quaranta-un minuts sobre l'horari previst, un fet gens extraordinari si es tenia en compte la gran distància que separava les dues poblacions. Els viatgers havien baixat dels vagons i es disposaven a passar la duana. Els policies, que no podien controlar-ho tot, havien adoptat la tàctica de parar només a un de cada cinc passatgers i també, naturalment, a qualsevol element que els semblés sospitós. Un home va passar amb lleugeresa entre la filera de vigilants, fins que un policia el va aturar i li va indicar amb gestos prou evidents que deixés la maleta, de petites dimensions, a sobre del marbre. Francesco va girar-se cap al policia, li va somriure i agafant la maleta amb les dues mans li va etzibar un fort cop a la cara que el va fer caure per terra. Aprofitant la confusió i en els segons posteriors en que els policies, alertats pel l'agressió brusca i inesperada cap al seu company, varen tardar en reaccionar, l'home va arribar fins al vestíbul i sortí a l'andana espanyola. Veient les escales que portaven al soterrani s'hi abalançà seguit a distància pels policies que, amb les armes a la mà, li ordenaven que s'aturés. No varen arribar a disparar perquè la probabilitat de ferir algú en aquella aglomeració de gent era molt alta. De fet, tan Francesco com els policies s'obrien pas entre la multitud a empentes, provocant moltes vegades la caiguda d'algun viatger. Finalment, l'italià va arribar a les escales que pujaven a la segona andana i les pujà a tota velocitat en ziga-zaga per evitar la gent. Esbufegant, entrà esperitat a l'exprés.

Buscà el vagó que prèviament havia convingut amb els seus companys. El passadís estava ple com un ou i avançava donant trompades a tothom. En arribar al compartiment assenyalat, Francesco aprofità la confusió per lliurar dissimuladament la maleta als seus còmplices que ja l'esperaven. Corregué cap al final del vagó i llavors, obrint la porta, baixà els tres graons que el separaven de terra i, arrossegant-se, va passar per sota del comboi de mercaderies que ocupava la via ú, arribant a l'andana principal, lluny de la zona on s'ubicava la duana. Va passar entre els vagons i un edifici llarg que feia de magatzem, allunyant-se de l'estació. Un bon samarità que va veure la maniobra va alertar la policia quan passaven davant seu. Així que els perseguidors varen efectuar els mateixos moviments i passaren a l'altra banda justament en el moment que l'italià estava a punt de desaparèixer de la seva vista. En comminar-lo a aturar-se, l'home no en va fer cas i seguí corrent. Li quedaven només uns metres fins a arribar a la cantonada. El xiulet d'una bala li va sonar prop de l'orella dreta. Francesco, instintivament, va arronsar les espatlles però va seguir endavant fins arribar al final de l'edifici. Va tombar a l'esquerra i durant un moment dubtà entre seguir fugint muntanya amunt o refugiar-se en el magatzem. Va optar per la segona opció pensant que en aquell pendent net i clar, pràcticament sense vegetació, seria un blanc massa fàcil pels seus perseguidors. Es ficà a dins i s'amagà darrere d'unes caixes molt grans. Els policies varen arribar en pocs segons.

Mentre tot això succeïa, els còmplices del fugitiu, Giovanne i Ottavio es preparaven per seguir amb la segona part del pla. Abans però havien llançat l'esquer. Quan veieren Francesco baixar del tren , Ottavio , fent balançada, havia tirat la maleta fora del tren, el més a prop que va poder de la porta per on havia sortit el seu company. Un dels darrers policies va veure-la i la va agafar per portar-la a la comissaria. Dins hi havien mudes de roba, objectes personals i de neteja i un paquet embolicat amb paper de cel·lofana que contenia un quilogram d'heroïna. Prèviament, Giovanne havia retirat de la maleta una bossa dins la qual hi havia una granota de la R.E.N.F.E, un detonador. i un paquet amb dos quilograms d'explosiu plàstic. Es va posar la granota, va agafar la càrrega mortal i va sortir del compartiment. Avançà pel passadís fins arribar al final del vagó. Va baixar els tres graons de la porta, s'ajupí i es ficà entre els dos vagons. Gairebé arrossegant-se aconseguí arribar a l'eix de les rodes del darrere del vagó que ocupava. Hi col·locà l'explosiu que quedà fermament fixat. Poc a poc tornà a refer el camí i sortí de sota els topalls amb la màxima naturalitat. Ottavio l'esperava en el compartiment.

Quan el cap de circulació va preguntar al comissari de policia si el tren podia sortir, aquest li va contestar afirmativament: Havien trobat la maleta, estaven regirant el magatzem i pentinant la muntanya a la recerca del fugitiu. No sabien on era però en tot cas, no en el tren. El cap de circulació va donar la sortida al tren amb destí a Barcelona amb la bandera caragolada de color vermell i efectuant el preceptiu xiulet. Eren les 7 h 15, un quart d'hora després de l'hora prevista. L'exprés va arrencar pesadament, amb una estrebada, com si el fet d'anar ple de gom a gom li suposés un esforç suplementari Poc a poc guanyà velocitat. La màquina ja entrava en el túnel i el xerric de les rodes fregant els rails en els nombrosos encreuaments de vies saturava l'aire fresc del matí. Els vagons, sacsejats per la discontinuïtat dels carrils es movien espasmòdicament cap a un cantó i l'altre. Els dos italians, apressats, varen sortir del compartiment, arribaren a la porta, l'obriren i saltaren del comboi abans d'arribar al túnel. Quan el darrer vagó, amb un estrèpit infernal, va quedar engolit per la foscor, els terroristes ja estaven amagats darrere d'un antic dipòsit d'aigua. Un, dos, tres minuts. Una espera llarga però necessària. El comboi ja devia anar a uns setanta quilòmetres per hora. Estava a punt de sortir a plena llum del dia. Després ve una corba molt pronunciada a la dreta, ben peraltada, que no obliga a reduir la velocitat. Un lloc magnífic per a un descarrilament.
- Ara! Va ordenar Giovane i Ottavio va prémer el botó que feia esclatar la bomba. .