Si la muntanya no va cap a Mahoma...

Trist però vertader. Molta gent pensa que l'única forma d'omplir el buit existencial és amb un trosset de fama. Després l'aconsegueixen i s'adonen que aquesta buidor realment residia al si de les seues neurones.
Bon relat!

Després de llegir el teu relat pot semblar una mica exagerada o portada a l'extrem la reacció del protagonista per tal de poder arribar a ser famós... Desgraciadament, no crec que estigui tan allunyat de la realitat... Ja ho diuen que moltes vegades la realitat supera la ficció... només cal que escoltem moltes notícies de succesos que passen cada dia...
Enhorabona copernic, un altre bon microrelat!!

Demano fervorosament disculpes per no anomenar-te a la Història inconclusa. Què puc dir, tu tens trienis i jo un bimes. Però la culpa no és exclusivament meva, jo, com tot nouvingut, vaig demanar a l’administració de RC quins eren els membres més influents (ja saps, con quan entres a una oficina nova, cal saber a qui no es pot cabrejar). No sé, em va informar la mateixa persona que em va recomanar el personatge... Només et puc prometre que et tindré en consideració la pròxima vegada.
Conyes apart, fa temps que et tinc a la meva nòmina de preferits (i no és per fer la pilota), des de que vaig llegir “Amistats perilloses”. (Encara que ens vas escatimar la Michelle Pfeiffer).
Gràcies pel teu comentari.

... De manera que "Si Mahoma no va cap a la muntanya, la muntanya va cap a Mahoma", això és el que diu el refrany. Però potser ho has volgut capgirar expressament.

Jo, el que penso és que "la fi no sempre justifica els mitjans", contràriament al que deia Maquivel al segle XV, que creia que en política "la fi sempre justificava els mitjans".

Si això passés arreu, fariem com Hitler: per la puresa de la raça ària (finalitat) cal exterminar (mitjans) els jueus, gitanos, mariques, rojos, comunistes i tot el que no sigui alemany, ros i blanquet. Hitler seria un dels exponents de que les finalitats (supremacia de la raça ària) no sempre tenen justificat els mitjans (l'holocaust, l'extermini i la destrucció massiva). Per posar un exemple contundent.

Gràcies a Déu estem en el segle XXI i tots sabem que Maquiavel no tenia la raó o, almenys, no es pot aplicar en totes les facetes de la vida la seva famosa frase.

Qui vulgui ser famós, li aconsello que no ho fagi a qualsevol preu, és a dir, que la finalitat de ser famós, no justifiqui haver de cremar una casa i posar gent en perill, per després tenir els teus 15 minuts de glòria. M'explico?

Records, astrònom!




llampurnejant pel web!

això em recorda al general Armada...

De petit volia ser famós però ara s'estira els cabells. Embogit, foll, suposo?
Un relat original on el desig és portat “in extremis”.
Molt ben narrat.
Avant !

El protagonisme mal entès pot portar a situacions com les que descrius. Talment sembla una notícia extreta d'un diari que, per menys real, no deixa de ser patètica. La grisor pot portar a que acabis fent animalades com cremar una casa i fingir ser un gran salvador. Però m'has fet pensar que molts de nosaltres , a vegades, hem exagerat un fet per tal d'ésser-ne protagonistes. El del teu relat potser s'ha passat un pèl, però el voler destacar pot esdevenir perillós. Acceptem-nos i caminem a poc a poc. Una abraçada.

Aleix