Setembre

Diuen que quan van demanar a la guilla que formulés un desig, la molt múrria va respondre: gaudir de dos setembres cada any. Efectivament, el mes de setembre és una festa per als sentits. La pell va deixant enrere aquell tacte oliós, amarada d’una suor sostinguda provocada per la canícula. El paladar fa salivera en pensar en els vins nous que ens oferirà aquest any la verema, de tots i per a tots els gustos. El bosc comença a humitejar-se amb les primeres pluges de mitja tarda, preparant-se per a fer créixer els bolets que tan bé ens acompanyaran els plats de cassola, de brasa o bé confitats a les amanides. L’oïda abandonarà la pau estiuenca, amb el silenci només trencat pel frec de l’hamaca que es balanceja i pel ric-ric dels grills assolellats, enregistrant a poc a poc el soroll de les gotes caigudes del cel quan peten contra els vidres. I, finalment, el festival de colors que conviden la vista a una orgia inacabable de tonalitats: vermells vius, taronges intensos, grocs daurats, marrons càlids, grisos esllanguits i ocres contrastats que taquen les fulles de blades, castanyers, roures, oms i fagedes amb la seva paleta insuperable, impactant en una retina assedegada de cromatisme per la dictadura de la llum encegadora de l’estiu, un veritable repòs per als ulls després d’haver-los dut protegits massa setmanes rere unes ulleres tintades.
I què dir de la temperatura ambient així que entrem al mes que ha d’encetar la nova estació? Els vanos cessen la seva activitat frenètica a prop de la cara, com ho fan ventiladors i aires condicionats, cansats d’un esforç continuat durant els darrers mesos. La bona noticia, però, és que no ens calen unes altres andròmines que ens harmonitzin la temperatura corporal amb la de l’exterior, no fan falta ni endolls ni aspes, ni brasers ni resistències per a tenir una sensació confortable mentre estem a casa o passegem pel carrer. El mes de setembre ens regala uns graus que semblen fets a mida per al nostre organisme, ni massa fred ni massa calor, el just per anar vestits sense haver de deixar la rebel greixina a la vista ni haver-nos de tapar la cara per evitar cops de fred sobtats. És una pura delícia poder vagarejar amb un senzill jersei, la subtil escalfor del qual ens agrada encara més que anar quasi conills, recordant-nos que el nostre cos és vulnerable malgrat la rauxa que deixem enrere.
Les primeres fulles que cauen, tant si són als corriols del bosc com a les avingudes de les grans ciutats, ens fan memòria, en trepitjar-les i provocar aquell crec-crec tan característic, que la roda del temps no s’atura. Sembla que ens despullin l’ànima després dels excessos de l’estiu, i ens posin a to per a fer front a l’hivern que s’acosta. Però és un avís velat, que amaga la suposada cruesa del que ha de venir, com si tingués cura de no ferir-nos sobtadament, més aviat com si fos un verí d’acció lenta que ens anés adormint gradualment, preparant-nos molt suaument per a una letargia hivernal. Els sentits, sempre alerta, reben els primers estímuls d’un canvi de temps en tots els àmbits, però són uns estímuls esmorteïts, poc vius, en cap cas virulents, com si ens acaronessin amb una ploma d’ànec, fregant-nos molt lleugerament, com només el setembre sap transmetre. Així és com ens anirà inoculant un finíssim refredament de l’explosió estiuenca, abaixant a poc a poc la dosi d’insomni i gresca que ha envaït el nostre cos els recents mesos passats.
De la sangria o la cervesa ben fredes passem a l’aigua natural, sense glaçons, i a les primeres tisanes tèbies, que xarruparem a sorbets minúsculs, en una transició gradual del paladar fresc i amant del gelat cap als purés i les primeres sopes de verdura. Ho farem com el ritual oriental de la cerimònia del te, amb tots els ingredients i amb tota la parsimònia del món, permetent que els sentits es vagin acomodant a un nou entorn més d’acord amb les constants vitals dels humans.
Potser tot això ho ha captat el cervell reptilià del nostre protagonista, el primer òrgan que processa allò que li ve de l’exterior de forma sobtada. Ha manat que traslladessin el seu despatx a la pèrgola del jardí del palau. Amb la mirada perduda, obre els narius per absorbir el màxim de les primeres molècules refredades de la tardor, aquelles que l’omplen a vessar de sensacions reviscudes. No mou ni dit ni cama, permet que la brisa fresca penetri pels solcs de la seva pell gastada, colrada per mil i un esdeveniments que res tenen a veure amb el que li està transmetent la natura. S’ha volgut acompanyar d’una beguda molt típica dels primers signes tardorencs. Quan és a punt de fer un breu glop, la vista se li atura sobre els papers que té sobre la taula. Deixa reposant la tassa que encara fumeja i rellegeix d’esma el contingut:
“Rebuda la present causa, acompanyada del Decret de l’Autoritat Judicial, Dictamen de l’Auditor i Decret de l’Excel•lentíssim Senyor Capità General, aprovada la sentència dictada pel Consell d’Oficials Generals, en el dia d’avui en aquesta plaça, per la que s’imposa la pena de mort al processat; que s’acompleixi el que s’ha manat, que es notifiqui la sentència i Decret de l’aprovació de la mateixa al reu, en el moment de posar-lo en capella, i passades sis hores, que es procedeixi a l’execució de la pena de mort imposada, faci’s interessar del Senyor Governador Militar el lloc on s’ha de verificar i de les ordres oportunes per a la conducció del reu i les altres coses necessàries; que s’aixequi la corresponent diligència una vegada complida aquesta, que es procedeixi a continuació al seu enterrament, del qual cal expedir així mateix l’oportuna diligència, que es demani amb antelació del Jutjat Municipal certificat de defunció per a la seva unió als autos i fet així se’n doni compte”.
Suca un melindro a la xocolata desfeta, en queixala la punta ben impregnada i signa al marge inferior del full. I el passa d’un piló de folis al següent, procurant de no tacar-los amb un regalim del l’espessa substància fosa, la que el convida a festejar els seus sentits en un berenar d’una preciosa tarda de setembre mentre, inexplicablement, ell s’encarrega de segar els d’altres de soca rel.

Lluís Pagès