Set anys

Set anys

– Ho he fet per elles! Tot ho he fet per elles!
Estirat per les aixelles de camí al furgó per un parell de policies amb passamuntanyes, l’home cridava i es resistia, mentre un escamot armat entrava a la casa i uns municipals barraven el pas a la premsa. Flaixos de llum entre preguntes, llançades a crits per un batalló de periodistes, immortalitzaven la captura del monstre. Dins de la casa, un petit exèrcit de metges i psicòlegs atenien les víctimes, cobertes per les mantes reflectants dels primers auxilis. Al seu voltant, nombrosos experts de la policia científica repassaven les estances acumulant proves i indicis a una investigació que portava més d’un any en marxa.
– Solteu-me, malparits! És que no ho enteneu? Les he de salvar, jo! Salvar-les, enteneu? En queden tres!
Les gruixudes cortines s’obrien de colp i els vidres bruts tamisaven la llum grisenca d’un matí gelat de febrer. La mare i les filles de set i cinc tornaven a la vida quatre anys després. La menuda, de dos anys, no havia conegut res més.
– T’ho pots creure? Ja em pensava jo alguna cosa semblant -l’agent veterà intentava impressionar el novell- Tot este temps tancades amb ell, sense poder eixir al carrer.
– I què diuen els de la forense? Han esbrinat el per què?
– Qui sap què li passa pel cap a un boig? -l’oficial es va acostar per xiuxiuejar-li la confidència- Però diuen que la mala bèstia no deixa de repetir quelcom sobre eixa merda de la paret. A saber què collons vol dir!
El jove policia es va rascar el tos sense entendre res mentre, dissimuladament, observava les xiquetes abraçades, plorant amb sa mare, al reflex del vidre trencat del mirall.


Pseudònim:
Joan Alemany