Set anys de condemna

Ho vam deixar amb la dona després de quasi vint anys de relació i una discussió monumental que cap dels dos vam saber solucionar. Imagino que ja teníem molt de temps de desgast i poques forces per continuar plegats.

El dia que vaig tornar al nostre pis, per recollir les darreres coses va començar la pitjor època de la meva vida. Em vaig voler emportar un vell mirall que havia sigut de l'àvia i al ficar-lo a l'ascensor es va trencar. Es curiós que quan me'l va regalar no em va fer gaire il·lusió, en canvi a la meva dona li va encantar. Potser per això vaig voler emportar-me'l, no pas perquè el necessités ni m'agradés. Només com a record de l'àvia i per fotre a la meva parella amb una cosa que ella desitjava.

El vam tenir durant quasi vint anys al rebedor de casa i no recordo haver-me mirat en ell ni un sol cop, encara que fos per comprovar abans de sortir si tot estava en ordre i al seu lloc. En canvi ara, i durant tots aquests set interminables i horribles anys no he pogut treure-me'l del cap ni un sol instant. Em quedaria curt si digués que he tingut mala sort.

Durant aquests set anys he perdut a persones molt importants en la meva vida; he tingut un accident de cotxe que em va tenir a l'hospital durant força mesos; he sigut incapaç de reconciliar-me amb la meva dona ni tampoc trobar una altra persona amb la que compartir la vida; molts dels que creia eren els meus amics han desaparegut del meu entorn com per art de màgia; i la meva pobre gateta Lluna es va escapar de casa un dia i mai més la vaig tornar a trobar.

Demà mateix farà set anys que vaig deixar el pis i a la meva parella, set anys que es va trencar el maleit mirall i set anys que va començar la meva desgràcia. Per fi quedaré alliberat d'aquesta injusta i llarga condemna?