Els set amics

A tots ens va sobtar la seva mort. El seu advocat ens va trucar un per un, per donar-nos la tràgica noticia. El coneixíem des de ben petits al càmping i des de llavors havíem sigut sempre bons amics.

Després del funeral, vam anar tots sis a casa seva, tal com ens va demanar el seu advocat, per revisar les seves coses. Podíem quedar-nos el que volguéssim, i el que no ens interessés donar-lo a beneficència.

Amb cada calaix que obríem, ens venien tants records! De cada armari treiem infinitat d’objectes guardats d’anys que ens feien reviure anècdotes viscudes junts. Vam tenir estones de riure molt i d’altres de no poder contenir les llàgrimes.

No vam poder evitar preguntar-nos que li hauria portat a prendre la inesperada decisió de treure’s la vida. Tots el consideràvem el líder natural del grup. Extrovertit, atrevit, simpàtic, encara que sospitosament sempre era de bon humor i mai tenia problemes. Era genial estar amb ell, mai et donava una mala resposta ni un mal de cap. Era tan carismàtic que tothom seguia els seus passos i feia cas de les seves bogeries. Era el rei en qualsevol esport, el que tenia més èxit amb les noies, el que agradava a totes les mares, el que explicava unes anècdotes genials, qui sabia els acudits més divertits, qui feia les millors fotos i els comentaris mes inspiradors a les xarxes.

Tenia una bona feina amb la que es va poder comprar una gran casa, un bon cotxe i els millors aparells del mercat. Li encantava la tecnologia. Saltava sempre de flor en flor, mai es comprometria amb ningú. Era l’enveja de tothom. Ell sabia gaudir de la vida.

Entre les seves coses vam trobar una carta per nosaltres, breu però molt íntima:

“Amics, sento decebre-us amb la meva decisió. Quelcom no rutlla bé al meu cap. No soc capaç d’assumir-ho, viure així el que em resta i que tots em veieu pansir-me sense poder evitar-ho. Recordeu-me amb alegria al reunir-vos cada any a casa meva, que ara es la vostra. Sou la meva família. Us esperaré aquí, com sempre, cada tardor.”