L'home imprescindible

Ell era el nexe d’unió del grup. Gràcies a la seva determinació, insistència i paciència infinita, encara eren una colla de bons amics, després de trenta anys, des de que es van conèixer un estiu al càmping. Ell era qui vivia més lluny i tenia menys temps lliure, però s’encarregava d’organitzar en la distancia la propera reunió d’amics.

Van créixer i els seus camins es van separar, pels estudis, la feina, la distancia, les seves famílies i pel pas dels anys. Però tots set reservaven almenys una vegada a l’any uns dies per coincidir plegats. Encara que fos un cap de setmana, sense dones i nens, es posaven al dia de tot el que havia passat aquell any. Aprofitaven per viatjar, fer excursions per la muntanya, anar en bicicleta, coses que tenien en comú i que alguns hi havien renunciat amb els anys però amb les que gaudien i deixaven a banda totes les preocupacions.

Ell va ser estudiant del seminari que desenganyat, va veure la seva veritable vocació de servei en una ONG. Era un bon home, sempre pensant en els altres abans que en ell mateix. Dedicava tot el seu temps i esforços per ajudar, amb els pocs ingressos que tenia, vivia amb lo just i encara li sobrava per compartir-ho amb qui ho necessités sense dubtar. Poques persones dediquen tota la seva vida als altres, l’admiraven i es sentien uns privilegiats de tenir-lo com amic.

Va arribar la tardor i ningú tenia noticies d’ell des de feia dos mesos, quan tots van felicitar-lo l’aniversari per “wsap”. Tots es van sorprendre. I si li havia passat alguna cosa? Es van adonar que no eren tan bons amics com ell es mereixia. Ell sempre atent amb tots i en canvi ells només hi pensaven quan arribava l’hora de la reunió anual. Van estar molt amoïnats durant setmanes, per que era a Uganda i les noticies informaven de problemes i revoltes al país.

Van ser les setmanes més llargues de les seves vides, fins que un dia a primer hora del matí tots van rebre l’esperat missatge: “Hola nois, quan ens veiem?”