La profeta

Cada dijous davant del supermercat, col·loquem l’expositor amb els tríptics informatius de la congregació. Però tothom passa de llarg, la paraula del senyor no crida l’atenció. Ja ningú vol perdre temps escoltant-nos.

Quan vaig arribar a aquest país fugint de la misèria del meu, pensava que arribava a un paradís ple d’oportunitats, somnis i abundància. Però des del primer dia vaig passar gana i sense tenir on dormir, vaig començar a robar les bugades esteses als baixos dels barris obrers de la ciutat. Les amagava en un carret de la compra i ho revenia en qualsevol mercat de segona mà.

Una tarda quan m’escapava amb el meu botí asseguda a la parada del bus vaig trobar-me amb una dona. Va començar a parlar-me de forma casual, com si ja em conegués, dels problemes d’aquest món, de la bondat humana i ho feia d’una forma que les seves paraules em van arribar al cor. No vaig poder aguantar les llàgrimes i vaig a començar a plorar desconsolada. Ella va abraçar-me i per la meva sorpresa va convidar-me a un cafè.

Quan em vaig tranquil·litzar va explicar-me que els diumenges dirigia una congregació religiosa i em va animar a participar-hi. Des de llavors ells son la meva família.

Aquesta dona m’ha salvat, amb les seves paraules plenes de esperança, força i humanitat. Diu que ella en un moment de debilitat també va tenir la sort de creuar-se al camí d’un altre i va rebre aquesta revelació. La força no està en un Déu exterior tot poderós, està dins nostre, nosaltres mateixos som el nostre Déu.

Si em pregunten si crec en Déu, puc dir que m’he sentit cuidada i guiada en moments difícils. Si tinc ídols o divinitats? I tant que les tinc i no són els que surten als llibres ni producte de cap imaginari. Son persones de carn i ossos, com aquesta dona, la meva mentora, i totes aquelles bones persones que m’he trobat a la vida i que com els antics profetes i amb les seves sabies paraules, m’han ajudat a sortir del pou i seguir el meu camí, un bon camí.