La fi dels nostres

Soc filla única d’un fill únic en una coneguda família de la ciutat. Entre els meus avantpassats, va haver un científic, un polític i fins i tot algun artista.
Semblo ser l’escollida per posar fi al cognom de la meva il·lustre família. Encara que, d’haver decidit tenir fills, hauria allargat aquest moment només una generació més, era inevitable que s’acabés perdent. Es el que tenen els cognoms, que només sobreviuen amb els homes.

El meu cognom no passarà a la posteritat ni per mèrits propis ni per els dels meus avantpassats. Això sí, tinc el demèrit de ser qui posi punt i final a aquesta saga familiar que tantes generacions ha donat. Amb certs ciutadans importants que sí van deixar la seva empremta en el seu moment, però el temps s’ha encarregat de deixar-los en l’oblit. Els seus noms van quedar per a futures generacions registrats en enciclopèdies i publicacions, encara que ningú ja no te cap interès per ells.

Crec que el nostre ADN ens dicta que tenim la gran responsabilitat de perpetuar, no només la espècie, sinó també als nostres, la nostra família, i deixar empremta de la petita comunitat de la que formem part. El fet de no fer-ho, ni complir amb la nostra obligació vital com a membre del nostre clan, fa que et sentis culpable al interrompre aquest llegat, que mirant enrere es perd en generacions. I ser jo qui trenqui aquesta cadena, qui decideixi no continuar amb l’antic ritual, em fa sentir com si fos la traïdora més gran, a la meva gent, als meus cognoms que es perden en el temps, es perden amb mi.

Crec que no he dit encara el meu cognom. Es Lladró, encara que tothom ens coneix com els “Lo Lladre”. Podeu imaginar-vos com va ser la meva vida a l’escola, durant la meva infància i l’adolescència. Igual que per al meu pare, el meu avi i tots els que van néixer abans que ells. Així que, ben pensat, a la fi podrem enterrar aquest maleït cognom i també el nostre malnom familiar conegut en aquestes terres durant generacions, per sempre més.