La Lluna

Després de rumiar-ho durant mesos, finalment vaig decidir-me a adoptar un gat. Em van rebre a una fundació on cuidaven de diferents colònies al carrer i recollien gats de tota mena: jovenets i vells, sans i malalts, bonics i lletjots, tigrats, rossos, però definitivament dels que més hi havien eren negres. Em van explicar que, encara que sembli mentida en els nostres temps, hi ha molta gent supersticiosa encara i com els gats negres son per a molts senyal de malastrugança, quan els arribaven camades noves la gent mai s’emportava els negres. Em va semblar una raó d’allò més cruel, arbitrària i sense cap sentit. No m’ho podia creure. Així que només assabentar-me, impulsivament i sense donar-li més voltes, vaig adoptar un d’aquells gats negres, imponent, misteriós i alhora preciós.

Quan vaig sortir del refugi amb la petita Lluna als meus braços, vaig sentir-me ben satisfeta per aquella bona acció. De camí a casa, hi havia gent que sentint els miols de la meva gateta s’apropava a mirar-la dintre de la seva gàbia, on dins tota aquella foscor destacaven aquells ulls verd hipnòtics:

— “Que arriba a ser de maca!” — Deia tothom, i jo somreia orgullosa de que aquella preciositat fos meva.

A dos carrers del meu portal, anava distreta mirant la meva mixeta bonica. Vaig passar per sota d’una escala col·locada davant d’un aparador, on penjaven els llums de Nadal. Encara no sé com em vaig enredar els peus amb els cables elèctrics, anant per terra jo i la gàbia amb la petita Lluna dintre. La caiguda va ser aparatosa, per evitar caure sobre el pobre animal i no esclafar-lo. La gàbia es va obrir però la gateta va quedar-se allà quieta mirant-me, mentre jo m'agafava el braç amb el convenciment de que me l'havia trencat.

Mai sabré qui va ser responsable de la meva mala sort que precisament m'acompanya des d'aquell mateix dia. Si va ser aquella maleïda escala o bé la petita Lluna que em mira amb els seus enigmàtics ulls verds mentre escric aquesta historia.