Malastrugança gitana

Fa uns anys vam anar de viatge amb el meu home a Sevilla, una ciutat que sempre havia volgut visitar. Era el meu seixanta cinc aniversari a més de la meva jubilació, era un gran esdeveniment digne de celebrar. Els nostres fills ens el van regalar.

Un dels dies vam estar passejant al matí pel Parque de Maria Luisa i a la tarda vam visitar la zona de la famosa Torre del Oro. Una vegada allà, vam decidir creuar el riu Guadalquivir present en molts recons de la ciutat, amb intenció de conèixer el conegut barri de Triana. Traspassant un dels nombrosos ponts de la ciutat que travessen el riu, ens va parar una gitaneta que ens va oferir un petit ram de romaní com a obsequi, per donar-nos la benvinguda al seu barri i a l’hora a la seva ciutat.

No li vaig acceptar teníem pressa perquè si ens entreteníem, perdríem la resta del grup i el guia que ens acompanyava. La noia em va insistir, apel·lant que amb els meus ulls foscos segur que tenia ascendència gitana, i que potser voldria saber alguna cosa sobre el meu futur, si li deixava em llegiria la bonaventura. De nou, amb les millors paraules possible, vaig declinar el seu oferiment.

Mai he sigut supersticiosa, però haig de dir que amb la intensitat que aquella noia em va parlat, amb la varietat d’insults que em va regalar i els horribles vaticinis que van sortir de la seva boca “...para tí y todos los tuyos...” em va deixar mal cos. Vaig continuar la visita ben sufocada, tot el grup reia de les paraules d’aquella noia, semblava un tòpic tant vist. Finalment va quedar com una anècdota més d’un viatge per explicar a família i amics.

Avui, encara que ja han passat uns anys, no puc evitar recordar-me’n d’ella cada vegada que el destí es torça i em posa una pedra al camí. Hi penso molt, sobretot aquests últims mesos, dos dels meus fills s’han separat, un d’ells a sobre va tenir un accident molt greu i aparatós; la meva sogra va morir fa uns mesos i jo no acabo de sortir d’una depressió profunda que dura massa temps.