Servei d'habitacions?

Un relat de: Magda Garcia
Habitació 424. S’acostà a la porta. No escoltà res. No hi havia penjat el cartellet "no molestar". Colpejà suaument amb els artells de les mans menudes i cuidades:

- "Servei d'habitacions", pronuncià amb dolçor i marcat accent bolivià.

Com ningú va respondre i la supervisora li havia dit que s'ocupés de netejar aquesta habitació va entrar amb aire servicial, convençuda que els hostes no hi serien. Però no era el cas.

El senyor, pràcticament nu, excepte per un ajustat eslip, estava estirat sobre dues cadires col•locades una davant de l'altra. Simulava nedar, en un carril imaginari, amb moviments acompassats que no va aturar malgrat la seva aparició dins l'habitació. Mentrestant, l'esposa llegia tranquil·lament al llit com si estigués a les grades de la piscina. No s’immutaren veient aparèixer la Sheila. Semblaven habituats al personal domèstic. Eren persones cultes i benestants. Ell continuà "nedant" i la seva dona, detenint la seva lectura, li va dir a la Sheila:

- "El meu marit ha estat tant de temps nedant en sec, confinat a casa, que ara està enganxat. No hi ha manera que torni a la piscina com sempre havia fet. Diu que és més pràctic entrenar així, perquè no perd temps dutxant-se, llevant-se el clor, o anant i venint de la piscina per fer metres".

- "Amor meu", va dir adreçant-se al seu marit-nedador, "No veus que la senyora del servei d'habitacions és aquí?".

- "Ah ... perdoneu, no l'havia vist," va dir ell.

- "Tornaré més tard nomás" va afegir Sheila en to discret i sortí al passadís.

- "Jolines!" va exclamar un cop ja havia arribat al replà de l'escala.

Era la quarta habitació sense netejar. Sheila començava a desesperar perquè no aconseguia els objectius assignats per la seva supervisora. Pel que portava de matí només n’havia netejat una. La d'un escriptor que sortia d'hora per inspirar-se. La majoria de clients preferien quedar-se i sortir només al balcó.

En lloc de passar-se el dia netejant xerrava amb els estiuejants sobre anècdotes de la vida. Necessitaven conversar. No podia escapar-se quan entaulaven una conversa. Li incomodava tallar-los les ganes de conversar amb ella. Era del "Servei d'habitacions" i els clients eren el primer! Ara els hostes eren més autosuficients a nivell de neteja, acostumats a viure sense servei domèstic, però necessitaven afecte i atenció que ella els oferia amb la seva amable manera de ser.

Constatà que cada dia netejava menys i xerrava més.

Sheila decidí trucar a la seva supervisora i explicar-li el que succeïa. I és que interiorment se sentia malament incomplint les tasques encomanades.

Maria, la supervisora, en veure com li plantejava la situació amb els hostes de l'hotel, li va proposar organitzar una reunió amb companys de diferents torns, per veure si altres persones del "Servei d'habitacions" es trobaven en la mateixa tessitura.

Van convocar la reunió l'endemà, a les nou del matí, a la sala de lectura que últimament estava buida. Van acudir treballadors de diferents torns i van constatar que l'exposat per Sheila els succeïa també, d'una manera o altra.

Els del torn de matí feien de coach esportiu. Els de tarda veien sèries de televisió comentant els capítols i els personatges.I els de torn de nit animaven a clients tristos per la pèrdua de persones estimades o per no poder abraçar els seus fills, néts o besnéts. Sheila va exposar que els clients apreciaven mirar fotos dels seus petits o explicar anècdotes de les seves mascotes. I per a ella i els seus companys, aquestes vivències expressades pels clients amb les seves noves necessitats comportaven que el seu treball canviés. Sí que netejaven l'hotel com "Servei d'habitacions", però la major part de la seva jornada la dedicaven a atendre als clients en la seva necessitat comunicativa i d'alleujament. Com no paraven de rentar-se les mans, de desinfectar tot el que tocaven i de respectar les indicacions sanitàries, es limitaven a fer “una pasadita de manteniment".

La Janette va afegir que uns hostes la van convidar a un pastís que havien comprat per degustar-lo junts. I havia hagut d'acceptar perquè li van dir que el temps destinat a netejar ells preferien xerrar i prendre un cafè. O sigui, que a la reunió, els empleats van aportar exemples de com havia canviat la seva feina.

En Mariano va explicar que a ell també li passava el mateix. Un client li va demanar acompanyar-lo al pàrquing. Es tractava del de la 504 que volia reparar una avaria del seu automòbil. En realitat, segons Mariano, era una excusa. Li va confessar que portava mesos amb la dona i necessitava que passés una mica d'aire fresc.
Tots els empleats del "Servei d'habitacions" van constatar haver-se convertit en un grup de suport.

La supervisora va agrair als seus empleats totes les intervencions. Va decidir anar a parlar, sense més preàmbuls, amb el director de l'hotel. Les opinions recollides eren prou explícites.

Va parlar amb Don Antonio, el qual va actuar com si fos el senyor de la 504 o la senyora de la 424. No semblava tenir pressa. Aquest hauria estat un comportament altiu típic d'abans de la pandèmia. Ara més bé se’l notava amb ganes de gaudir de la seva presència. Van prendre un cafè tranquil•lament i tots dos van estar d'acord que calia adaptar-se als nous temps, a la "nova" normalitat i que el "Servei d'habitacions" modificaria les seves tasques.

Es tractava que la plantilla i els clients se sentissin a gust. Van acordar adaptar les funcions al perfil dels seus empleats. A partir d'ara, podrien dedicar els minuts que normalment destinaven a l'habitació a fer sentir còmodes els clients en les activitats que ells els proposessin.

Per exemple, si es tractava d'hostes exigents amb la desinfecció i l'ordre, els empleats continuarien com fins ara. Realitzant un tasca de neteja únicament i exclusivament. Però, si un cop verificades les condicions de salubritat, els clients preferien xerrar, compartir vivències, o fer algun tipus d'activitat, podrien fer-ho amb total espontaneïtat i llibertat. Ho plasmaren en un document que van enviar als treballadors i clients. Així tots n’estarien informats. A partir del dilluns següent els passadissos de cada planta de l'hotel respiraven vida!

El "Servei d'habitacions" va fer un gir radical. Els clients marxaven encantats i amb el pas dels mesos acudien a l'hotel amb els seus fills i néts. Sabien que allà es trobarien amb un equip humà que els faria sentir com a casa.

Ah! I l'hoste de la piscina 424 va guanyar la competició sènior d'aquest any! La seva esposa el va aplaudir amb entusiasme des de les grades!

Comentaris

  • Temps de pandèmia[Ofensiu]
    Magda Garcia | 19-09-2021

    Exacte! Ens hem d'anar adaptant tots una mica. Us agraeixo molt el comentari. M'alegra que us hagi agradat. Cordialment.

  • Temps de pandèmia[Ofensiu]
    Prou bé | 19-09-2021

    Genial el relat i l'estil! Una idea magnifica de com cal saber adaptar-nos sent empàtics.Els treballadors amb els hostes, la supervisora amb els treballadors, el director amb la supervisora...tots amb la mateixa necessitat de donar i rebre sociabilitzant...
    Amb total cordialitat

l´Autor

Foto de perfil de Magda  Garcia

Magda Garcia

145 Relats

479 Comentaris

37788 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí (Vallès Occidental). Treballo a l'administració pública catalana. He residit a França (Paris, Toulouse) i al Canadà (Vancouver, Montréal). M'agrada escriure per transmetre sensacions creant personatges que mereixen volar per sí mateixos.

He guanyat el primer premi de microrelats de Sant Jordi del Districte Administratiu de la Generalitat de Catalunya (abril 2023) i el 1er Premi de Narrativa del Patronat de l'Ermita dels Sants Metges Sant Damià i Sant Cosme de Sarral (Conca de Barberà) els anys 2022 i 2023.

Tinc un parell de contes publicats en llibres digitals a l'Argentina, un relat penjat al blog guimera.info i he estat finalista de diferents concursos.