Sempre més, o ja diràs prou!; qui sap!

Vaig seure davant l’ordinador per ordenar els meus pensaments.

L’Instint cal saciar-lo - vaig escriure - i, que vol dir, saciar? Doncs, s’assemblaria a arribar a aquell punt exacte en que sures en l’aire, quan la sínia que fa voltes en la fira, t’ha dut al punt més alt, just abans que no comenci a baixar. Hi haurà una baixada segura i després una altra volta completa amb aquella sensació de plenitud, de feina feta, fins que s’acabi la ronda.

I en cert sentit hi ha, per exemple, en la Muntanya aquest fet de la pujada (mai més ben dit) i de baixada: has suat i (i, no però!) has assolit la fita.

En els desitjos pot haver-hi una cerca de control, de triomf, i fins i tot, després, de menyspreu d’allò assolit; en certa manera descontrolats, dins que el desig ja ho és de descontrolat.

“Sempre tingues al cor la idea d’Itaca, però no forcis gens la travessia, es preferible que duri molts anys.”

L’Instint, doncs, cal saciar-lo, el desig no ho sé. Perquè pot ser forçar la travessia, voler controlar el món, en aparença. Triomfar en excés i després menysprear allò aconseguit.

Però el desig de ser, de tenir una vida plena, és prou útil. I assolir aquest desig es percebre que hi ha hagut una unió de dues coses: cos i ment, interior i exterior, fantasia i realitat; aleshores una espècie de llamp en travessa de dalt a baix.

El desig pot ser traïdor i ser un miratge que et du més i més enllà. Les persones no podem anar sempre més enllà dels arbres caiguts, excepte si t’empresonen.

Sí, jo he sentit aquest llamp interior; poques vegades, és cert. Moment de calma absoluta i de reconciliació amb tu mateix, d’estar conforme amb tu. Això és guaridor sens dubte. Quan has assolit una fita necessària i útil, no solament una fantasia. Cal guardar-se de les ventades. I reconèixer que el món és més complicat que el desig. Només hi ha el desig de viure. D’allargar una mica més la travessia. Tenir una vida plena. On has fet allò que havies de fer. 
Però la vida té nit i té dia. Per la nit es pot somniar i (i, no però!) de dia has de saber si el somni és pot fer realitat o cal canviar de somni. Aquest no ser al món et pot dur a l’infern en la terra. Fer fallida.

Arribat a aquest punt de reflexió -vaig rumiar- no sabia ja si m’havia amagat el propi desig, i, per tant, no salpava mai del port per fer la travessia. Era això, o simplement podia patir una rèplica d’algun fet del passat del qual em volgués lliurar in extremis.

Potser la sínia començarà a baixar i després a pujar fins a un altre punt àlgid, cert. Però no cap a un desig en el qual tu deixis de ser tu i et converteixis en una altra cosa, et desvirtuïs. Qui sap! -Vaig concloure.