Sants, Sants ...

Un relat de: marialluïsa
Encara embolicat entre els llençols freds de la matinada, mossèn Carles escolta una remor de veus inhabitual. Semblen pujar del carrer i filtrar-se per la finestra entreoberta. Malgrat la aversió a mosquits i tota mena de bestioles, cada nit la deixa un pam oberta. Per molt que Sant Francesc prediqués l’amor als animals la seva por als insectes el supera.
Els primers raigs de sol ja s’enfilen al capçal del llit i l’obliguen a llevar-se, i ajustar els porticons. I aquella remor inintel·ligible augmenta de volum. Recorda perfectament haver tancat totes les portes en acabar la missa vespertina de dissabte. És impossible que algú hagués tancat dins l’església. Van sortir tots, n’estic segur.
Es calça les sabatilles d’estar per casa mentre es posa una dessuadora damunt el pijama, que a l’església sempre hi fa més aviat fred. Agafa les claus. A cada esglaó que baixa encara creix el so de les veus que, ara sí, comprova com surten del recinte sagrat. Potser han entrat lladres en la impunitat i la foscor de la nit. Fent el mínim de soroll possible s’atansa cautelós i espantat a la porta que el separa d’una escena incapaç de predir. Tot i que s’obre i tanca cada dia, no en pot evitar el xerric. Per un moment pensa en Sant Pere carregat amb aquell incomptable joc de claus com a únic protector i porter d’un lloc tan singular i obert als ulls de tothom com és el cel. Amb un ai! al cor empeny la porta de fusta a poc a poc, amb l’ intenció d’atrapar a qui sigui, confiat i per sorpresa.
Però l’ensurt se l’enduu ell que gairebé cau al terra. Tres parells d’ulls concentrats en la seva figura atlètica i esprimatxada l’observen amb la boca ben oberta. Acostumats a veure’l vestit amb la casulla i ben pentinat gairebé no el reconeixen.
—No teníem cap intenció de despertar-te, Carles — s’excusa ella anticipant-se als seus dos companys,—però ben bé que ens anirà la teva presència —s’apressa a explicar amb total naturalitat.
El Carles la mira amb atenció mentre reconeix aquella jove tan bonica i decidida. Als seus companys també els identifica com a companys de feina.
—Doncs el Jaume, que està ben enfadat—afegeix.
El mossèn, en estat de xoc per una trobada tan “heavy”, com dirien els nois de confirmació, escolta atent.
—Ara diu que no es torna a enfilar. Que es queda aquí baix fins que s’atengui la seva petició.
L’ha reconegut de totes totes : el nas pelat, el vestit descolorit i estripat. Qualsevol el podria confondre amb un captaire o un boxejador en hores baixes. Mentre el tercer personatge llueix un reduït vestuari, un simple llençol lligat a la cintura i una sageta clavada a l’estèrnum com el més modern “influencer”.
En Carles els convida a exposar de manera ordenada el maldecap d’aquell personatge tan conegut.
—Exigeixo un dia de festa com Déu mana! —respon contundent l’homenot, més semblant a una roca per la seva mida i la consistència del seu cos.
El mossèn observa d’esquitllentes la porta principal intentant entendre com ha accedit a l’interior.
—I un vestit nou. Vós heu vist la fila que faig? —s’esvera mostrant la trencadissa de la seva figura. —I aquest nas? També necessita una reparació. Un benaventurat em va deixar al carrer pels segles dels segle — diu esbufegant amb cara de pocs amics. — Ja en tinc ben bé prou —sentencia, i es plega de braços.
Sobrepassat per una situació prou fantàstica i els raonaments tan coherents del Jaume, es gira cap al Sebastià. —I tu què hi pots dir?
—Estic acostumat a rebre ordres, soc un soldat i faré el que em maneu, i el menys indicat per opinar. Em van acollir com a fill adoptiu del poble, m’aixecaren una ermita al capdamunt d’un turó i ara també tinc per companya una Calamanda —s’enrojola tímid.
Davant el caire que prenen els esdeveniments, es dirigeix a la sagristia d’on en surt amb un paper i un llapis on va anotant, per ordre cronològic, l’inici de la veneració a cadascun .
Però no pot deixar de fixar-se en els ulls del Jaume enfonsats i descolorits per l’aigua, el fred i el poc sol que entra a la plaça gran. —Dona’m uns quants dies per pensar-hi . I no m’espanteu els clients que ja són pocs. Si m’acomiaden per falta de parroquians també us quedareu tots tancats i s’hauran acabat les festes per a tots quatre.
—No pateixis. Farem bondat —el tranquil·litza la veu melosa de la Calamanda.
Abans de sortir del recinte s’encomana al seu amo que sembla mirar-lo amb indulgència, els braços oberts i en complet silenci. I encara bo que aquest de la creu no bada boca, se li acut bo i senyant-se demanant-li perdó per un pensament tan frívol. Però també em podria donar una pista sobre com actuar.
L’endemà es desperta i para la orella. Silenci. Es relaxa tot i haver de cercar una solució favorable al pobre Sant Jaume.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: