Sagetes en la nit

- Perdoni que el desperti, inspector Llibre però tenim un altre cadàver....
Quantes vegades havia sentit aquesta frase, pronunciada pel seu ajudant, Pereira, arrancant-lo sense pietat de la dolça inconsciència del somni? Des que a la comissaria el varen assignar al seu equip, Pereira exhibia sempre el mateix to, pulcre i asèptic, per comunicar-li que un altre cadàver estava esperant per ésser investigat.
Com de costum havia posat el mòbil en el mode de vibració. N'hi havia prou per despertar-lo si no havia agafat el son massa fort. Encara que estava casat, no dormia amb la seva dona. Ella no s'acabava d'acostumar a aquells desvetllaments sobtats i havien decidit, de comú acord, que durant les nits que ell estigués de guàrdia dormiria en una altra habitació.
S'aixecà i es vestí després de mirar-se el rellotge que assenyalava tres quarts de quatre. Es passà una mica d'aigua per la cara i el coll. Veié el seu rostre cansat i sense afaitar en el mirall i va fer una ganyota de disgust. Estava gras i feia sotabarba. Li sortien alguns pèls blancs del nas i de l'orella i anava completament despentinat. Amb aquella cara i aquell cos enfundat en una samarreta imperi, es preguntava que carai estava fent ell investigant tots aquells tarats que un dia decidien que ja era hora de sortir de l'anonimat i ho feien de la pitjor manera possible: carregant-se algú. Quedava lluny ja aquell dia en què havia sortit de l'acadèmia convertit en inspector. Influenciat per les lectures juvenils de Sherlock Holmes, creia innocentment que l'esperava una feina engrescadora i un futur ple de fama i diners. S'equivocava. Quan portava tres anys treballant en el seu càrrec va descobrir, decebut, que totes les feines, fins i tot les vocacionals, tenen un punt rutinari. Va començar a cansar-se de proves testificals, mostres d'ADN., testimonis de càrrec, pèrdues de sumaris provocades per funcionaris incompetents... Un món que li semblava tan fascinant s'enfrontava a la terrible xacra de la burocràcia. Les pel·lícules donen una imatge distorsionada de la feina d'inspector. Sembla que la ment brillant del Colombo de torn hagi de resoldre el cas en un no res gràcies a la intuïció, però la feina d'investigació criminal té molt de pesant, de repetitiva. Cada cas s'assembla a l'anterior i el sospitós sol ésser realment l'assassí. No hi ha girs inesperats en la situació si les proves apunten a una determinada persona i els mòbils sempre són els mateixos, els que mantenen el món en moviment: els diners i el sexe. Aquesta vegada, però, l'inspector Llibre estava a punt de trobar-se amb un cas insòlit.

L'inspector sortí de casa silenciosament. Es ficà a l'ascensor i premé el botó corresponent al soterrani. Un cop al pàrquing va obrir la porta del seu Audi A3 Ambition i es ficà a dins. Va sortir a fora i s'endinsà en els budells de la ciutat. Va enfilar el carrer Jordi Girona a on vivia i, després de creuar la Diagonal, baixà per l'avinguda del Dr. Marañón. Al cap d'una estona, ja en el carrer Arístides Maillol, prop del camp de Barça i mentre estava parat en un semàfor, veié una prostituta mulata amb una minifaldilla molt cenyida esperant els clients. Amb les mans ajuntades per sota les butxaques de la seva jaqueta d'imitació de lleopard movia contínuament les cames per combatre el fred. El seu alè dibuixava formes blanques en l'aire de la nit. Sempre n'hi ha un de pitjor, reflexionà l'inspector Llibre, que volgué veure en aquella meuca un exemple de les misèries de la vida. A vegades, rumià, per consolar-nos, pensem en aquells als quals la fortuna, en lloc de somriure'ls, els hi ha fet una ganyota. Sempre hi ha algú en les clavegueres de la ciutat, en el substrat de la societat, que ens serveix, si més no, per fer-nos adonar que realment estem millor del que creiem. Quan el semàfor va canviar del vermell al verd, va meditar sobre aquella prostituta. Com era la seva vida?. Què esperava trobar quan va aconseguir reunir els diners per aconseguir sortir de la misèria d'aquell suburbi de l'Havana o potser de Port-au-Prince o de Bogotà? Havia preferit passar la seva joventut a Barcelona ajupint-se per fer una fel·lació en lloc de fer-ho per netejar un wàter? En la seva ruta fins a aquell pis del barri de Sants estava experimentant aquell alleujament de l'ànim que proporciona la visió de la penúria humana: prostitutes, ionquis, sense sostre i altres individus que transitaven per les venes de la ciutat li proporcionaven, per contrast, una gran sensació d'integració en aquella societat de la qual ara en contemplava les deixalles.

Quan va arribar a la casa a on hi havia el cadàver, va poder aparcar a prop, doncs ningú, en aquell barri, deixava el cotxe al carrer. Tothom tenia el seu pàrquing i l'automòbil a bon recapte deixant la inseguretat de la intempèrie pel foraster que s'aventurava en la fredor de la nit. El seu ajudant l'esperava davant del portal. Després d'intercanviar unes paraules de salutació en Pereira el va posar al corrent: Una dona els havia trucat a les tres de la matinada: El seu marit estava davant l'ordinador en unes golfes a les quals s'hi accedia per una escala. L'home havia fet un crit i havia despertat la dona, que dormia en l'habitació de matrimoni en el nivell inferior. Quan va arribar a dalt el va trobar mort a prop de l'escala. S'havia arrossegat fins allà malferit per unes diminutes sagetes platejades.
- Sagetes?, repetí encuriosit l'inspector.
- Bé, sí, això sembla, però espero que vostè les hi faci un cop d'ull. Són unes sagetes una mica estranyes, va comentar el seu ajudant..
- Què hi feia assegut davant l'ordinador a aquestes hores?
Escrivia, segons ha explicat la dona, va respondre l'ajudant ofegant un badall..
- Què escrivia? va preguntar l'inspector. Novel·les? Era escriptor?
- Afeccionat, De dies era empleat de banca, però ara estava de vacances, va dir el seu ajudant.

Els dos homes varen arribar a les golfes del dúplex pujant per una escala que, a la cantonada, lluïa un aplic de tulipes i un quadre que representava un pastor amb les seves ovelles, amb la mirada perduda, en un racó dels Picos de Europa. El cadàver estava ajagut amb el braç dret estès en una inútil petició d'ajuda. Varen haver de passar per sobre del mort, perquè aquest tapava l'entrada de l'habitació. El finat, d'uns cinquanta anys, ulleres, cabell curt i vestit amb un xandall, presentava múltiples ferides incises per una mena de sagetes que tenia clavades per tot el cos. Després de posar-se els preceptius guants de làtex l'inspector s'ajupí i descobrí sorprès que les armes del crim en realitat eren lletres, unes lletres diminutes i platejades que aclivellaven el cadàver. L'inspector mirà l'habitació. Hi havia un rastre de sang, des d'una taula llarga a sobre de la qual es desplegava tot un equip informàtic, fins allà a on havia mort l'home. L'habitació era ampla i espaiosa. Els propietaris havien condicionat el lloc com a estudi. L'inspector Llibre veié davant seu una fila d'armaris senzills, de fusta lacada, d'una alçada d'un metre vuitanta. Els armaris s'acabaven bruscament per la inclinació de la teulada. Al fons hi havia un sofà i un puf. El terra era de parquet. Davant d'una finestra amb les persianes abaixades es podia veure la taula cantonera amb l'equip informàtic a sobre. Al costat hi havia un mòdul amb un televisor petit al damunt i un equip de música i un grapat de CD's a sota. A la paret hi havia unes prestatgeries preparades per a posar-hi llibres, però aquests, aparentment, havien caigut i estaven escampats per terra en un desordre total. L'inspector pensà en una baralla i la seva ment el va portar immediatament a un període de la seva vida quasi oblidat.. Recordà aquelles pel·lícules d'arts marcials de sèrie no ja B sinó Z que ajudaven a combatre el tedi dels avorrits diumenges dels anys de la transició. En aquell moment eren l'única diversió possible en un temps en què no hi havia ordinadors ni Internet. Pensà en una de les armes que feien servir els dolents d'aquells films: uns estels de puntes d'acer que llançats amb destresa anaven a clavar-se en el cos de la víctima. Era l'única relació que podia trobar entre aquell cas i alguna cosa coneguda. Havia estat l'empleat de banca una víctima de la màfia xinesa? Encara que la idea podia semblar absurda degut a la professió del mort, no la descartà del tot. Era l'única teoria que podia explicar aquella mort a l'estil del martiri de Sant Sebastià.

Es mirà un altre cop el cos de la víctima a la recerca d'una informació que se li escapava. Els caràcters apareixien clavats en el cos sense aparent alineació que pogués fer pensar en alguna paraula o frase coneguda. Pensà en alguna mena de jeroglífic. Tot en la seva ment era confusió. No tenia la menor idea del que podia haver succeït. Repassà les tres finestres de l'habitació. La gran estava intacta i a més la persiana estava abaixada. Les altres dues més petites estaven col·locades en el pendent de la teulada de l'edifici. Intactes també, estaven perfectament tancades, amb les cortines desplegades. Res no semblava indicar que l'assassí hagués entrat per aquella habitació. I a baix? Tot tancat i barrat. El matrimoni tancava la porta blindada amb clau quan veien que cap dels dos haurien de sortir més aquell dia. Les finestres del nivell inferior apareixien també tancades i amb les persianes baixades. Pensà en la dona, plorosa, destrossada, que estava a baix, consolada pel seu ajudant. No seria la primera vegada que el criminal simula perfectament la pena per l'òbit d'una persona tan propera. Alguns, fins i tot, amb un cinisme increïble, assisteixen al funeral completament abatuts provocant la compassió de la gent. Però quins motius hauria tingut la dona per matar al seu marit? Una baralla conjugal? L'arma utilitzada feia difícil imaginar un homicidi producte d'un rampe
ll. Estava fet un embolic. Recollí els llibres de terra. Withman, Dickens. Calders, Pla, Calvino: tots autors de reconeguda fama i prestigi. Agafà El quadern gris d'en Josep Pla. En obrir una pàgina li saltà alguna cosa que en caure a terra va fer un soroll metàl·lic. En ajupir-se per collir l'objecte va veure que era una A d'acer inoxidable d'uns tres mil·límetres de llargada. La vora de la lletra era tallant com el més afilat dels ganivets. Obrí el llibre per la pàgina quaranta-tres. Faltaven algunes lletres aparentment sense cap mena de sèrie ni seqüència. Les que restaven en el text tenien la brillantor de la lluna plena, la brillantor de l'acer. El mateix passava amb els altres volums, segons va comprovar.

El seu cervell ho va ajuntar tot en unes dècimes de segon i llavors se li va encendre la bombeta. "Ja ho tinc!", exclamà. El seu ajudant el va mirar incrèdul. L'inspector continuà: "Tot té la seva explicació. Aquest home vivia de dia envoltat de números, hipoteques, tipus d'interès, comissions, transferències, prorratejos, arrodoniments. No m'estranyaria que es veiés com un número més. Però ja havia descobert el plaer de la lectura. La literatura l'ajudava a desconnectar. No en tenia prou de treballar al matí amb números que encara, de tant en tant, havia de posar els papers al dia: Factures, extractes, comprovants. Un dia, seduït pels infinits matisos dels plaers que proporciona la literatura, decidí que ja era hora de passar a l'altra banda del text. Ara seria ell el que escriuria, ell el que imitant els autors mitificats en les llargues nits de plàcides i silencioses lectures, s'enfrontaria amb la pantalla en blanc. Al principi li devia costar. Escriure un text mínimament bo no és cosa de quatre dies. Primer devia fer algun diari personal, alguna coseta intranscendent, només per a ús personal. Poc a poc es devia anar engrescant. La font de la literatura és la mateixa vida. Reflexions, percepcions, sensacions, sentiments, ens posen en disposició d'expressar-nos. Les cròniques, articles periodístics o literaris suposen una bona manera de començar. En un moment determinat va passar dels comptes corrents als contes singulars: Inventar-se una història, uns personatges, fer-los fer el que li venia de gust, segons la inspiració de cada moment. Va passar d'ésser un titella a convertir-se en titellaire. El món havia canviat. Cada paraula que sentia, cada gest, cada fet prenia forma literària. Però amb les meravelloses sensacions que proporciona el gran joc de les paraules també començà a aïllar-se del món. Probablement es va engrescar a fer una novel·la, potser massa aviat pel moment en què es trobava en la seva progressió com a escriptor. S'obsessionà amb el fil argumental, amb els personatges, amb l'atmosfera de la narració. Cada vegada rebutjava més el món real per endinsar-se en la seva pròpia creativitat. Devia començar a defugir la companyia de la dona, no trucava als amics, es recloïa en el seu refugi i cada vegada volia sortir menys....."

L'inspector interrompí el seu monòleg i es girà cap al seu ajudant. Li va ordenar que recollís els llibres i se'ls emportés a comissaria, detinguts. En Pereira se'l va mirar de fit a fit amb uns ulls com plats, però obeí davant la seguretat que exhibia el seu cap. Mentre el seu ajudant baixava l'escala dificultosament amb una caixa plena de volums, l'inspector Llibre va reflexionar sobre el fet de que, en tota la seva llarga i dilatada carrera dins la policia, era la primera vegada que es trobava amb el cas d'un lletraferit.