RIP

Raimon Illot i Pallissa era pobre de naixença, i de nissaga, i de solemnitat.

Feia temps que sa mare –qui també fou pobra en vida– havia traspassat. Però com que la mort no cura la pobresa, d’aleshores ençà reposava en un nínxol miserable, cegat amb obra i algeps, al racó més fosc i humit del cementeri; que era també, no cal dir, el més allunyat de la porta principal.

Tanmateix, a desgrat de fatigues i entrebancs, el dia de Tots Sants ningú s’estava d’acostar-se fins allà –amb una excusa qualsevol o sense– per veure el ramell més gran, esponerós i lluït del lloc.

Tothom quedava meravellat pel luxe eclèctic que emanava de la tofa de flors i fulles, com també pel fet que aquell pallús desnerit, sense ofici ni benefici coneguts, fóra capaç – per a enveja i vergonya de veïns i forasters– d’engalanar la tomba de sa mare cada primer de novembre amb la decoració més rica i original de totes.

Ningú sospitava que el secret de Raimon era tan senzill com obvi. A poqueta nit de la vespra de Tots Sants, quan el llostre era esvaït i ja tots havien marxat, s’enfilava pel mur de tramuntana i botava a dins del cementeri. Una vegada allà, passejava tranquil·lament pels corredors com qui passeja per un prat mut i florit; sota la llum de la lluna o els estels, contemplava les làpides cobertes per manolls de cales, margarides, clavells i crisantems; les lloses funeràries mig colgades sota garbes de gladiols, tulipes, gardènies i orquídies. Flairava l’aire carregat, farcit de perfums diversos i fugaços que competien entre sí, barrejats i embriagadors. Llavors, sense més companyia que la dels morts i sos silencis, triava pausadament i delitosa: ara una poncella de lliri, ara un capollet de rosa, adés una garlanda de murta entrellaçada, adés una gavella de branquillons d’esparreguera. I així, com un nuvi ufanós, anava confegint l’espectacle floral que l’endemà deixaria bocabadats a tots els visitants. Tant, que no ho haurien estat més si algú els haguera explicat el misteri d’aquell cas.

Pseudònim: sadic