Retrobant la gata negra

La xemeneia semblava que dugués una boina i tingués un ull molt gros, quasi una finestra. Treuria el fum per les pupil·les? Un ocell verd oca i ocre es va posar sobre aquella testa i tot plegat s'acabà d'amanir amb una bretxa al cel, d'avió-ganivet que afortunadament no deixaria cicatriu: la línia es difuminava, es diluïa, s'esbrevava. Finalment, un estol d'aus de primavera, xisclant excitades per la bonança, es van endur, estirant amb els becs, un grapat de núvols de no res per tal que el cel es mostrés uniforme: la gata negra de la bruixa, que estava atenta a tots aquells elements, ho requeria. La dona només havia tornat al pati de la casa tancada, el seu antic habitacle. Els records que desaven les parets i que sospesava l'aire pres així es mantenien intactes. No s'hi veia en cor de profanar-los. Estant al jardí en tenia prou: aquell era el primer dia que hi gosava. La va veure, abaixant la mirada, per fi. La gata negra, pintada destralerament -podia haver-ho fet millor- per exterioritzar el dol per la pèrdua continuava indelebre en aquelles totxanes taronja fosc al mur que separava els patis. El traç havia estat tremolosament ferm, canalitzant l'emoció.
Sospirà amplament. Sentí aquella cosa des del baix ventre, emergent.

La gata negra! Com podia ser que no li vingués al cap com es deia? Un artifici de defensa que s'havia activat, per tirar endavant, havia funcionat massa.

-Ja em tens massa vista, és això?

El retret de la veïna al marit la va desvetllar. Va comprovar que, efectivament, estava asseguda en el banc esquitxat de cagarades d'ocells amb un niu caigut aixafat com un cos desavesat als medicaments. La bruixa, sola en l'espai vegetal d'un tram de vida, va arronsar el front. Aquella veu li havia tallat l'abstracció. Seguí la d'un home:

-És un bombó.

El so d'una bufetada, un crit de ràbia, plors. No li costà d'imaginar que un mascle avorrit d'una femella li havia fet el salt per una altra, perquè feia més goig o per canviar o ambdós. Desconeixia qui podien ser, aquella gent de l'immoble de la dreta, que sovint variava de llogaters. Però...i si es tractava d'un actor i una actriu assajant? La vida era allò. El silenci tornà i amb ell es reduïren les ganes de la bruixa d'enviar un encanteri-càstig al paio malparit, dins l'obra o no obra dramàtica. I hahaha, que li va venir. Li hauria endosat un 'titolainulitis' arran del qual ni bombons ni caramels ni bledes passades bullides l'admetrien als seus conys. Estrangulà la incomoditat de pensar més del compte, de suposar, de certeses enredaires disfressadetes d'intuïcions rebovinant com feia una estona havia anat a poc a poc pels carrers, dirigint-se a aquell lloc, atreta per la gata negra que la requeria (o era al revés?) i a qui s'entregaria. En l'avançar, observadora perenne, es fixava en minúcies: degotalls lluminosos que la nodrien. Prengué protagonisme un guant arran de vorera. Aguantdonat, li digué, abandonat. O perdut o escàpol. Estès, parat, pidolant l'almoina de ser tingut en compte. La bruixa no podia -ni volia- evitar absorbir aquelles demandes, acomplir-les.

-I tu, guant, pretenent ser un pop ocèanic, potser? Sense corrents marines ni sòl sorrenc ni tinta ni ventoses? De cinc potes? No et recolliré, l'aventurà la seguiràs sol. Ara: si et retrobo, sí, vindràs amb mi. Et duré a un espai-pòsit de meravelles.

Somrigué. Era aquell jardí desmanegat encantadorament. Somrigué. Va fer que el somriure es fes extensiu a la dona disgustada que estaria plorant. L'home ja havia marxat: una maleta i uns dinerons dinerassos. L'existència el condemnaria a relacions miserables, a buidor infinita. Moriria víctima d'un excés de pastisseria: ennatat, encremat i entrufat. Així el visualitzà. Expirà i ho apartà. Nou somrís.

-L'equilibri del somriure- es parlà fluixet- ulls clucs, notant que la gata negra li fregava les cames, el tacte del pèl de la mixa que a vegades feia llengotes i sabia fer-se la guenya.

De l'altra banda de la tàpia una munió d'adelfes treien el cap, esponeroses a còpia d'abundoses pluges, tiraven a arbres. La bruixa els tastà els colors des de l'ànima. Li va fer l'efecte que n'hi havia de senzilles, dobles, triples,...fins a un mandala infinit. Una sensació d'amplitud l'inundà. La gata negra li saltà a la falda. Va fer-li uns copets, senyal per ser acariciada. La dona obrí uns ulls diferents, que abarcaven la preciosa dimensió amb què havia sintonitzat, la que seria responsable de foragitar els habitants dels edificis que flanquejaven casa seva. Fora ocupants, sense malícia, sobraven. La gata negra i les adelfes li corroboraven que així havia de ser i l'anaven conduint per una plàcida relaxació. El somrís de la distensió absoluta, la calma, un positivisme ni jutjaire ni analític. Però:

"A mi, del pollastre a l'ast, m'encanta menjar-me el cor"

Ho havia dit una exneboda que havia tingut uns quants nòvios formals informats que no durarien gaire i uns quants gossos que va cuidar molt bé. Una noia que diumenge sí diumenge també organitzava graellades al ianqui estil. Carn, carn, carn. Com bèsties, menjaven els convidats, amb les mans, l'oli i el greix i la sang dels cadàvers trossejats comprats al supermercat més barat degotant per la barbeta. Un crit de dolor d'una existència d'esclavitud i sofriment dels animals traspassats s'arrencava amb cada queixalada. No l'oïen, glopejant vi de tetrabrick tenyit amb menstruació d'immigrants escurades.

La bruixa, amb aquell comboi mental, havia perdut el benestar. Obrí els ulls per aferrar-se a l'indret assosegat amb els vegetals creixent sense engranatges estipulats. Un grup d'insectes brunzents dibuixava una esfera que la va distreure. Abans de tornar a tancar els ulls, la gata negra li semblà que sortia de sobre el safareig tapat :si s'hi fessin cagrossos serien del tipus cappetits, bellíssims, però no. L'agost anorrearia les fulles de lliris, la humitat que les granotes menudes respiraven, haurien restat calcinades, amb aquella pell sedosa i lluent.

"Recorda'm", ronxà la felina.

-Em fa mal.

"Recorda'm"

-Em fa mal.

"Recorda'm somrient"

-Érem al balcó. Tu jeies entre testos arxiflorits de canonges ufanosos, de pom i de penjar, no en faltava cap tonalitat. L'home savi treia fulles i flors passades, les posava en una galleda bonyeguda i després ho destinava a la pila de compost. Tu jeies entre testos i jo et mirava. Allò era un viure molt. Sense haver de fer res més. Ara, sí, sí, encara hi sóc sota aquell sol i aquella brisa només nostres i l'home pacient, fent gepa, amb expressió d'afable clown, feinejant. El meu avi.

"Continua"

-Et passo les mans pel cos estirat, escalfadet. Ets gata de pèl curt i d'esguard immens. Em mires, estàs a gust. Clous parpelles, confiadíssima. T'estoves i no ets un peluix. Et faig pessigolletes sota la barbeta, et ressegueixo el clatell, et faig cercles minsos als pòmuls, hi trobo l'os. M'inclino, et beso el ventr...

El mot es trencà en plor.

-Ventr...

"Sóc aquí, pots seguir, amb mi, aquí, som aquí juntes"

-Eres juganera. Jo..jo tenia un, dos fills? Tornaven d'allò imposat anomenat escola, eres el primer que els calia, la gata negra. Et vaig incloure, et vaig contar en mil històries que m'empescava a les fosques -nit negra, gata negra lluminosa- mai no se'n cansaven, n'havies de formar part.

Una pausa esbocinà la part amable, que es recomposaria dins la dona.

-Llavors vareu anar morint: l'avi per edat, els nens per etapa, i tu per mala gestió i parlo com una estúpida comptable. I el 'jo' que jo era, per sobreviure, es va anar tornant bruixa. Les bruixes, sense gats, viuen menys...profundament.

Les llàgrimes li embussaven la parla.

-No tinc perdó.

"Sí", respongué la gata, "Eres inconscient. No sabies que la pastilleta que m'embolicaves amb pernil dolç per a fer-me-la llepolia em causaria aquells sucs bruts que desprenia i que em devoraven. L'inflor m'augmentava, punxades. Què va fer, el veterinari de les mans de gegant? Poca cosa. Trobaveu els meus jaços amb aquella basseta de malura. Tu paties, impotent ja. I quan em vas cridar i no vaig venir ho vas saber sabent que ja ho sabies. Vas buscar-me. De cop vas intuir l'emplaçament. Vas entrar al garatge. La llum diürna aclarí el cotxe aparcat feia mesos. El veí que pagava per aquella plaça havia mort del mateix que jo, que estava a sota. La descoberta et va esgarrapar totes les cèl·lules. Ara plores un nou riu de dol per a mi. Em ploraràs sempre".

El cos astral de la bruixa se'n desenganxà, anà cap el mur on la felina era representada. S'hi superposà identificant-s'hi i alhora per absorbir tot el que compartien mentre s'impregnaven de l'embriaguesa de les adelfes.

-Vull que el temps amb tu en aquell balcó amb testos florits sigui etern.

Les arbustives van afegir-se a la petició. I una buguenvíl·lea fúcsia, majestuós núvol dalt del tronc recargolat. I una acàcia, més enllà, també núvol, groc safrà, salvatge i despentinada. I al final del jardí les flors de pastanaga silvestre, com galaxietes brodades. I tot el fonoll, alt, carregat de cargols que havien fet curses i que reposaven lluint, com sempre, l'espiral del gran inici estampat en llurs closques.