Retrats de família

El temps passa, els anys van caient a mesura que arrenquem els fulls del calendari, persones properes i estimades s’allunyen del nostre costat, deixen d’acompanyar-nos en el dia a dia. Malgrat el dolor que ens provoca aquesta separació només queda aprendre a viure sense la seva presenciapalpable i amb tot el ventall de records que hem anat acumulant al llarg d’hiverns, primaveres, estius i tardors.
Amb tot, les dates assenyalades les que hem viscut un any rera un altre, resulten difícils de pair. Són pessics del temps , instants durant els quals som conscients de la seva absència: aquell petó que fregava l’ànima, una picada d’ullet que era només per a la teva mirada, una braçada que t’embolcallava el cos i et protegia de qualsevol perill, un somriure fugaç d’agraïment…
Diuen que un no mor mentre algú el recorda.
Les fotografíes, a banda dels records que duem al cor i a la memoria, ens ajuden a no oblidar.
Ahir vaig plorar de tristesa i enyorança. Avui he sentit la necessitat de remenar retrats familiars i ara ploro davant les imatges de vides passades que solen dormir dins la mateixa capsa on les guardava la mare. De tant en tant les despertó i em parlen de temps i moments plens de vida.
M’agrada pensar i creure que mentre els meus ulls vessen de llàgrimes, en algun lloc de l’immens espai que ens envolta com una enorme placenta, els qui ja han partit encara hi perduren. Diguem-ne un punt de llum, una estrella, un àtom d’energia… . La imatge poc importa. Per damunt de tot continuem respirant, plorant i rient, perpetuant el seu record, la seva i nostra historia.
Al cap i a la fi la nostra existencia està teixida per la memoria de tots aquells que ens han precedit.