Restauració

No havia considerat mai el concepte de restauració aplicat a la seva persona, però, igual que es desconeixen les lleis de la gravitació i, no obstant, es pot fer un salt, buscava a la seva manera una restauració, ja que notava un desgast vital i que el seu cos li demanava, de refer-se.

 La Hipòxia era una sensació semblant a allò que patia: si bé es continua en vida, la limitació de l’oxigen ingressat debilita de mica en mica l’individu. Necessitava, doncs, un canvi, superar un ensopiment generalitzat dels membres, del cap; d'una somnolència depressiva i generalitzada.

Li calien, petites coses que li despertessin l’interès, la passió, la curiositat. Però, tot i així, de seguida queia un altre cop en aquesta mena d' “hipòxia”, la manca metafòrica d’aire. Havia de conviure amb la seva condició!

Durant un temps va provar, també, de cultivar els relats i la poesia com a remei:

“He estat malbaratant el meu temps,
mirant-me el melic?”...

“El meu estel va quedar enganxat
a la branca d’un arbre!...,”


Etc.

Posteriorment van ser injeccions d’Il·lusionosi recomanades pel metge de família. Fins i tot, havia congeniat amb el personal de repartiment d’una empresa de menjar ràpid tot buscant quelcom seductor. A això va seguir, és clar!, un llarg període de supressió d’aquests estímuls sensorials.

El senyal final va ser la pèrdua -momentània - de les ulleres que sempre deixava a l’abast damunt la tauleta, quelcom que li era ontològicament i absoluta impossible de perdre degut de la seva manca de visió: sempre sabia on tenia l’instrument imprescindible per veure-hi clar.

“Això era viure, ignorar la mort?”, o, a l’inrevés, “Viure és tenir la possibilitat de morir en el moment següent, treballar sense xarxa de seguretat?”, es va dir.

El cas és que ara, mentre era immers en aquesta profunda reflexió, trucaven a la porta els del Cap per una visita sol·licitada: “Venim a finiquitar-li la vida, amb el seu permís”, li va dir el responsable de l’equip, que venia armat amb un amenaçador necesser sota el braç, per “avorriment insuperable”, diu aquí al paper. “Com?, no!, no!, no interessa gràcies, ja m’he repensat. Però, esperi!, passeu vos, senyoreta, sí, sí, que tinc un doloret aquí, aquí a les cervicals, que no em deixa descansar.”