Restauració

Un relat de: aleshores


No havia considerat mai el concepte de restauració aplicat a la seva persona, però, igual que es desconeixen les lleis de la gravitació i, no obstant, es pot fer un salt, buscava a la seva manera una restauració, ja que notava un desgast vital i que el seu cos li demanava, de refer-se.

 La Hipòxia era una sensació semblant a allò que patia: si bé es continua en vida, la limitació de l’oxigen ingressat debilita de mica en mica l’individu. Necessitava, doncs, un canvi, superar un ensopiment generalitzat dels membres, del cap; d'una somnolència depressiva i generalitzada.

Li calien, petites coses que li despertessin l’interès, la passió, la curiositat. Però, tot i així, de seguida queia un altre cop en aquesta mena d' “hipòxia”, la manca metafòrica d’aire. Havia de conviure amb la seva condició!

Durant un temps va provar, també, de cultivar els relats i la poesia com a remei:

“He estat malbaratant el meu temps,
mirant-me el melic?”...

“El meu estel va quedar enganxat
a la branca d’un arbre!...,”


Etc.

Posteriorment van ser injeccions d’Il·lusionosi recomanades pel metge de família. Fins i tot, havia congeniat amb el personal de repartiment d’una empresa de menjar ràpid tot buscant quelcom seductor. A això va seguir, és clar!, un llarg període de supressió d’aquests estímuls sensorials.

El senyal final va ser la pèrdua -momentània - de les ulleres que sempre deixava a l’abast damunt la tauleta, quelcom que li era ontològicament i absoluta impossible de perdre degut de la seva manca de visió: sempre sabia on tenia l’instrument imprescindible per veure-hi clar.

“Això era viure, ignorar la mort?”, o, a l’inrevés, “Viure és tenir la possibilitat de morir en el moment següent, treballar sense xarxa de seguretat?”, es va dir.

El cas és que ara, mentre era immers en aquesta profunda reflexió, trucaven a la porta els del Cap per una visita sol·licitada: “Venim a finiquitar-li la vida, amb el seu permís”, li va dir el responsable de l’equip, que venia armat amb un amenaçador necesser sota el braç, per “avorriment insuperable”, diu aquí al paper. “Com?, no!, no!, no interessa gràcies, ja m’he repensat. Però, esperi!, passeu vos, senyoreta, sí, sí, que tinc un doloret aquí, aquí a les cervicals, que no em deixa descansar.”

Comentaris

  • Publicat, molt bé![Ofensiu]
    Fidel Català | 12-04-2021

    Veig que has canviat el títol.

    El veig diferent, no ho sé, ara m'ha semblat més ben lligat.

    I aquest va ser el meu comentari en el repte:
    COMENTARI

    Si no ho entenc malament, són les reflexions d’un malalt (imaginari potser) que pateix una malaltia aproximada a la hipòxia, i quan rep la visita dels medicalitzats del CAP, canvia d’opinió en observar una de les noies que va en el grup de sanitaris.
    Hi ha diverses faltes de tecleig, que segurament es poden corregir en una revisió més acurada, i alguns accents que sobren o altres que no estan correctament ben posats.
    Paraules que no entenc:
    d’il·luisionosi pot ser un error de tecleig?
    malbarant error de tecleig, volies dir malbaratant, oi?
    finiquitar-la imagino que deu ser un gir col·loquial, ja que està inserit dins d’un diàleg, perquè no surt en el Diccionari. He mirat la conjugació del verb “finir” però tampoc hi és.
    Vigila els “però”, que solen iniciar una frase: és a dir, van darrere d’una coma, d’un punt, o iniciant un paràgraf... etz.
    Bé, diria que es nota que és un relat fet amb poc temps i poc revisat, que potser mereix una atenció més acurada, ja que el tema té el seu interès.
    Tracta el tema de la restauració? Diria que sí.
    Paraules no permeses: Cap


    Gràcies per participar en el repte clàssic!

  • Injeccions d’il·lusonosi![Ofensiu]
    Homo insciens | 09-04-2021

    Un relat molt original i entretingut, m’ha agradat especialment això de les injeccions d’il·lusonosi! Al final, estiguem en la realitat que estiguem, les preguntes  transcendentals són sempre les mateixes... I el sentit, potser el trobes quan menys t'ho esperes, en la visita de la finiquitadora...

  • Viure i restaurar-se [Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-04-2021 | Valoració: 10

    Un relat molt complert, on es barreja el present i el futur, la vida, la manera de viure o la manera de morir. Original i entretingut. Una forta abraçada.
    Aleix

  • La vida.[Ofensiu]
    SrGarcia | 31-03-2021

    Aquesta hipòxia metafòrica, aquest desig de trobar un sentit a la vida m'ha recordat "Bouvard i Pécuchet" d'en Flaubert, que també passen per moltes activitats sense trobar res, com a bons carallots que són.
    Almenys el teu personatge troba les ganes de viure en la sanitària que li arriba amb molt males intencions. Un relat divertit i alliçonador: la vida sempre guanya (quasi sempre)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: