Remolins d'incertesa i set de bons moments

Quants cops us heu sentit impotents, perduts i marejats com si fóssiu centrifugats per un remolí d’aigua. Com si les ones enfurismades de la mar s'abraonessin damunt vostre, us cobrissin de sobte tot el cos i no us donés temps d'aturar-vos, obrir els ulls, apartar-vos lleugerament els cabells que us entorpeixen la mirada, treure's la picor de la sal per veure-hi més clar i sortir-ne... que us ve una nova onada que amb força us torna a cobrir de ple, us rebolca, tomba i arrossega sota el seu llençol humit que no abriga sinó que se t'entortolliga que gairebé no et deixa respirar. Des d'aquest cantó de mar, des d'aquesta altra línia, la mar no sembla ella. No té el color de blau que tanta pau, calma i serenor ens regala a la primavera quan el vent no bufa amb força.

Quants instants no heu sentit una mà al pit que empeny endins, com si us amassés les carns un cop rere l'altre. I a dins vostre us rebullís la sang, fent un bombolleig cada cop més gran fins a sortir de les venes, fins travessar la pell. I del més profund es destapessin les comportes d'aquest vostre pantà d'emocions i comencessin a brollar-ne llàgrimes iris enllà.

Quantes vegades us heu sentit com si estiguéssiu a dins d'un ascensor que s'enfila amunt i que de sobte no té aturador i puja, puja, puja, i encara puja més, i més, i s'embala amb força cap amunt com si no tingués cap límit i hagués de sortir disparat, enlaire, i rebentar el sostre i trencar les teules! I l'estómac queda reduït al no res imaginant el que sentirà un cop ja volis i la força de la gravetat et llenci en vertical i en direcció contrària a la que anava l'ascensor... Avall, i més avall! O a la inversa, trobar-se a dins d'un ascensor que baixa lentament i de sobte, sents com es desfrena i comença a lliscar avall cada vegada més i més ràpid, com si d'una muntanya russa es tractés, i l'estómac s'encongeix tot esperant l'impacte brutal contra el mur del subterrani de l'edifici on et trobes!

Quants moments de tempesta, de soroll, de núvols grisos i cels tapats, oi?

En dies de calma, de silenci, de sol... val la pena 'respirar', 'escoltar', 'veure', 'sentir', 'deixar-se portar' com si fóssim la perla d'aquest arbre fruiter especial i únic: prunera, cirerer... tant se val, i que sabem que esclatarà i en brollarà una preciosa flor. Val la pena viure aquest moments, abeurar-se’n com si estiguéssim assedegats en plena travessia al desert, reservar-los al nostre pou més profund... i així, a compte gotes, com un aspersor, hidratar i nodrir aquests altres instants més aspres i eixuts.

Quants moments la vida, oi?