Relliscada extravagant

RELLISCADA EXTRAVAGANT

Soc extravagant, perquè faig coses extravagant. Per a mostra un botó. Aquell matí d’estiu havia decidit enfilar cap a una apartada cala a pescar. Tant aviat com vaig tenir els estris preparats i estava a punt de llençar l’esquer, em vaig adonar que sobre la sorra de la platja hi havia una parella fotent un clau. Recuperat de l’ensurt, vaig escarrassar-me a esbrinar la identitat d’aquells catxondos. Volia saber qui eren els valents que s’aventuraven a cardar a plena llum del dia. Amb discreció vaig acostar-me caminant sobre la plataforma rocallosa. Llavors vaig fer un cop d’ull que em va omplir de neguit. La persona de sota, entaforada per un paio follant amb rítmica cadència, era la meva dona. Els cabells bruns, els llavis molsuts i els braços que estrenyien el seu amant, eren els mateixos que tantes vegades m’havien embolcallat a mi per prodigar-me carantoines. En un rampell de ràbia, vaig tirar el sedal amb la sort que l’ham es va enclavar al cul del semental. En sentir la pell esquinçada, aquell fogós bandarra va proferir un esgarip de dolor. De seguida va aturar la rebolcada per examinar de reüll l’autor de la barrabassada alhora que es palpava el pompis amb dits ensangonats. 

-Sereu cabrons! –vaig xisclar empipat sorgint de sobte com el caçador que enxampa una presa in fraganti. 

Tan bon punt la jove em va descobrir, va amollar enfurismada:

-La mare que et va parir, Joan! Es pot saber què coi fas?

Vaig engolir un glop de saliva al notar una esgarrifança que em recorria l’espinada. La meva reacció havia estat un disbarat. Pecats de joventut. La gelosia m’havia jugat una mala passada. Tenia un nus a l’estómac i les cames em feien figa, malgrat això vaig panteixar alleujat perquè aquella no era la meva Sònia sinó la Tània, la germana bessona i fadrina de la meva dona amb el seu xicot. Quina relliscada! Vaig fer un esforç per demanar disculpes. Tot i així aquell tràngol em marcaria per sempre més al propagar-se com la pólvora.


Pseudònim
David d'Ilercavònia