VEÏNS DE LLUNY

Jo ara només parlo amb el paper i no em sembla massa bèstia l’afirmació tenint en compte que la senyora Dolors, la del cinquè primera, parla amb el seu gos a tothora des que es va quedar sola. La filla li va marxar amb un italià moreno que la va enlluernar i ja no l’ha tornat a veure. Jo tampoc. Sí he escoltat, perquè li explica al gos, que la nena, així li diu, la telefona alguna vegada. No ho fa però, el poca-solta del seu ex-marit que les va abandonar ja fa un grapat d’anys. Ell i el seu camió, que sempre estava fent nosa al carrer -poca feina, pensava jo- van desaparèixer de la nit al dia i ningú en va saber res més. La tafaneria de l’escala rumorejava que estava embolicat en un assumpte tèrbol de contraban, i que potser la desaparició estava descrita en una condemna a la presó, però sense notícies d’aquest caire la tesi no s’aguantava gaire. Si be és cert que la policia va campar alguns dies, escala amunt escala avall, fent preguntes. D’això en fa, pel cap baix, més de deu anys i jo aleshores ja parlava només amb el paper.
Els papers i jo tenim una relació íntima d’ençà em vaig adonar que mai tergiversen les meves paraules, s’acomoden al que escric i no em retreuen els comentaris personals, ni traeixen les meves intencions. Bàsicament no em contradiuen mai, en tot cas ho faig jo i sempre disposo del suport anímic de la xarxa. Els diferents bolígrafs, llapis, la ploma que tant m’estimo i el cau dels bons endreços que és el portàtil, col·laboren intensament en la tasca d’enganxar lletres.
La senyora Lola, que no és pas la que a tothom li ve al cap quan escolta aquest nom, és la del tercer segona. Aquesta dona ja està molt pitjor que la resta pel que sembla. Viu sola amb els seus crits, i això sí, rep la visita del seu fill, de vegades amb la parenta, tres o quatre cops per setmana per veure com va tot i portar-li la compra que inclou una pila de paquets de tabac -no en sé dir la marca- que endrapa contínuament i la ferum que produeix s’escampa per tota l’escala i el cel obert, lloc on donen les cuines i és on gairebé sempre la pots trobar. No és pas que jo en tingui cap ganes de fer-ho, però els dies en que haig d’estendre la roba després de la bugada, no em queda més remei que passar-hi una curta estona i és aleshores que em distreu, en el sentit que no puc evitar de fer una ullada que normalment em desficia l’ànima. Sí perquè la dona, la gran dona pel volum visual que regala, més enllà del d’una soprano al Liceu, es passeja de pèl a pèl sigui hivern o estiu i la realitat és molt desagradable. Tampoc molesta gens a ningú amb aquest costum -penso- excepte quan escoltem cridar al seu fill o la seva nora quan se la troben a l’obrir la porta, una porta que un bon dia va fer blindar com si fos una caixa fort. El seu fill, el Paco, ha heretat la seva fesomia en tot, i aquest sí que no me’l puc imaginar amb la seva dona en aquestes circumstàncies. Potser només podria escriure la basarda que em provoca la imaginació i que passa per fer-me recordar un albariño de moda inconsistent..
Les poques paraules que deixo anar pels vents de la comunicació són les estrictes de cortesia i respecte, sense preguntes ni comentaris buits per omplir silencis incòmodes, i les respostes que puc oferir estarien més en la línia dels sons onomatopeics. De sempre he volgut passar desapercebut i provo de que ningú en sàpiga res de mi i em fa molta gràcia, o no, escoltar de les veus del veïnatge el que són capaços d’explicar-me de mi a mi mateix. L’ascensor ve a ser la sala de les confessions en temps rècord i com a molt el vestíbul fins al portal o a l’inrevés.
He escrit que jo parlo amb el paper i és ben cert. Sóc un escriptor de mentida, amagat del món, que viu d’escriure històries pels altres que no en saben, però els agrada fer-ho veure de cara a l’audiència que els idolatra, perquè, cal dir-ho i no em fa vergonya, els resultats són de nivell, o sigui que triomfen gairebé tots ells perquè jo escric d’allò més be. Els interessa més la fama que les vendes, però està clar que van agafades de la mà al mateix temps que dels contractes de confidencialitat , gruixuts com un llibre, que em fan signar a casa l’advocat. Aquest noi, en Josep Maria, que podria ser el meu fill però no ho és -jo no en tinc- és a més un bon amic i amb un dels pocs amb qui puc prendre paraules del paper i fer que les escolti. Tampoc no massa. Sóc home de poques paraules, que no introvertit, més aviat fastiguejat del món que ens envolta i consumeix.
En Fernando i la Marga, són els que tinc al meu davant, al quart segona, i també hi eren quan jo vaig arribar a l’edifici per veure de trobar una clandestinitat enmig de la gentada. Ella és infermera, a la recta final de la seva vida laboral, i des d’abans de la pandèmia que ens va marcar a tots -a mi no- s’ha passat més temps de baixa que treballant. Ella, els seus cigarrets d’amagat i el seu bigoti identificatiu que llueix de sempre, sort que duu el cabell llarg, una mica llardós tal i com ho veig. Massa femenina no ho és, però ho compensa, més o menys, amb afabilitat i un correcte català malgrat néixer a la capital del regne. Ell, en Fernando, el seu home, és el rei dels impresentables i aspirant a la medalla d’or de la lliga dels caragirats. Masclista titulat va venir, escapat o no, de les terres de la Patagònia amb el seu accent suat i melós, que encara no ha deixat. Conductor, per deu minuts -que dic jo- d’autobús a la ciutat, fa vint anys que es riu de tots nosaltres per estar de baixa perpètua, està clar que per una comèdia delirant de les que no fa riure, però no perd pistonada per llençar-ho a la cara de qui sigui, explicant com d’espavilat és. Evidentment no té res de res i proclama als quatre vents la seva intel·ligència desmesurada que de passada li permet no parlar ni entendre el català. Tot un homenot que dedica els seu temps lliure, o sigui tot, a beure cervesa pels descosits, suar com un garrí -sí és que els garrins suen- i a garlar de tot i sobre tot com un setciències qualsevol. Jo només vaig caure al parany de quatre grapes una sola vegada i mai més. Prefereixo tornar a llegir o veure en Zelig.
La meva gran passió és la d’escriure i aconseguir que el lector li agradi perquè ho ha entès, no perquè jo ho he escrit. Les lloances no són pas el que jo busco i sí l’entesa o la comprensió d’una prosa poètica, com algú va definir el meu estil. Per damunt de tot en tinc prou amb la pròpia satisfacció.
Al cinquè segona hi viu la Núria, que és a l’única que en algun moment donat li puc regalar una paraula de més. Sense exagerar. La Núria és una jove psicòloga llicenciada que exerceix a domicili i que disposa també de la consulta al pis. No sé pas si amb divan o sense i tampoc li ho he preguntat. Curiosament els seus pacients, especialment, són de la tercera edat per anomenar-ho d’alguna manera, i em comentava, sense esperar resposta, que la veuen massa jove i ha de fer mans i mànigues perquè l’acceptin. Després repeteixen sovint pel que el tema de les generacions l’ha salvat amb professionalitat. Té o tenen una filla adoptada d’uns quatre anys i que per les faccions i sobretot pel color, diria que africana d’origen. Una monada educada, sense connotacions. La seva parella és una noia, o més aviat un xicotot, que em recorda una matrona dels camps d’extermini, amb el cabell ros i rapat, plena de tatuatges visibles i una veu rogallosa que no casa amb el seu somriure amable. El primer dia d’encontre amb la Marcel·la - així es diu- a l’escala em va mirar molt malament i potser jo a ella. Després i per sempre, segurament algú els va dir que jo no era perillós, el somriure l’ha vestit. De portes enfora fan un trio per a la imatge d’una campanya de publicitat globalitzada.
No he escrit mai per aconseguir diners amb un best seller, ni la dubtosa fama que comporta. Les factures de fet les paga l’altre jo que es disfressa d’esclau i es prostitueix cedint el temps del seu magí. No sempre em plauen les peticions que em reclamen i sovint no m’agrada qui en sortirà beneficiat, però el carret de la compra cada dia puja més.
En Joan i la Sònia i les seves dues filles, ja adolescents, viuen a l’àtic primera en un dúplex que els demés no tenim. Són una parella ferma que van arribar poc després que jo mateix i venien d’un poble de Lleida, en un moment en que el jovent marxava de la ciutat per anar a poble. Tot per la feina d’ell i també, dit sigui de pas perquè una tieta d’ella -xafarderies dels veïns- li va deixar en herència el pis on ella vivia, abans de morir és clar. Les mateixes xerrameques informaven que la tieta en qüestió va ser l’amant, durant tota la seva vida, d’un polític de renom que no va veure mai ningú pel barri, excepte en Manel, el del quiosc de la cantonada que no perd avui encara el fil de res. En Manel jurava i perjurava que l’havia vist diverses vegades i està clar que ell era l’autor de la font confidencial. En Joan, pel que sé sense preguntar, és comercial de vendes en una empresa de productes químics i articles per a les piscines, i ella, la Sònia -m’agrada molt aquest nom- llicenciada en recursos humans, no té espai en aquest sector i des de fa molt de temps despatxa en una sabateria de luxe. Ella és la princesa del somriure, fins i tot més que la Marcel·la, i sempre m’ha fet pensar en la dona més bonica que em roba els sentits a la pantalla gran. Amb ella potser si que em perdria, però no fa el cas encara que ell, en Joan, em mira amb el posat de gelosia que no disposa de lloc on arrelar. Hem sopat plegats un parell de cops en tots aquests anys, amb l’Ariadna i la Xènia, les filles, una trobada al seu pis i una al meu sense entrebancs de cap mena. Bona gent dirien els avis d’abans.
Aquesta feina, aquest relat, pot donar l’aparença de que la portera de l’edifici sóc jo, però no gasto ni elegància ni tinc un eriço al jardí. Pot semblar que el veí tafaner de les anades i vingudes del personal sóc jo, però la finestra indiscreta ja té amo.
Al primer primera, hi viuen una família a l’engròs de mexicans que traduït voldria dir que són una munió indesxifrable. Ni els altres veïns s’han posat d’acord en quants són els que viuen en aquell pis. Entra i surt un grapat de gent, canalla i gossos que no quadren amb el cens. La Charo -és l’únic nom que em sé- és la mestressa de la casa amb permís d’una àvia que també hi ha i que sembla sortida directament d’una tribu nahua amb tot el repertori de colors corresponents. El marit -ho suposo- ignoro a que es dedica però el pots trobar amunt i avall en qualsevol hora del dia o la nit. No entenc gens d’on han tret el temps per fer tants fills que, repeteixo, són incomptables. Nens i nenes de totes les edats on potser n’hi ha dels fills i filles més grans. No ho sé però no em perd el son. Els gossos ja són una altra cançó. Tampoc tinc clar quants n’hi ha, però sí la sorollada que a voltes organitzen i les deixalles -per anomenar-ho d’alguna manera- que deixen en dipòsit al vestíbul o fins i tot a l’ascensor. Increïble però cert, tot plegat, pixen i caguen i tots, absolutament tots fan servir l’ascensor per pujar al primer pis. Deu ser perquè paguen la derrama corresponen i la volen amortitzar. Cal dir però, respecte als mals endreços dels gossos, que surten a l’instant amb la galleda i el pal de fregar per netejar, superficialment, la incontinència intestinal dels quissos. Un espectacle que ha les reunions d’escala, a les quals no assisteixo fa temps, comporta fortes discussions i enemistats.
Mentre escric aquestes bestieses que no interessen ningú -penso- excepte al meu editor, aprofito algun esqueix de les vivències per seguir un altre fil en relats que sí m’ompliran el goig de seguir descobrint com de lluny puc viatjar amb la imaginació.
La Conxita i en Pere viuen al segon primera des que van inaugurar l’edifici -jo no hi era- . Tenen un fill casat que té el bon costum de visitar-los en caps de setmana alterns i el millor que en podria dir és que em semblen gent natural tots ells. Això és el més positiu que a través dels anys puc dir d’una persona. Gent tranquil·la, respectuosa, educada, amb les seves coses i sense entaforar el nas enlloc. Una mica també del sector de la gent que no vol fer soroll, passar desapercebuda pels vaivé del dia a dia. També he sopat amb la parella alguna vegada i no he mirat el rellotge per sortir corrents, o he simulat una trucada urgent per fugir. En Pere, que és manxol del braç esquerre, imparteix classes d’història i cultura àrabs a la universitat i hem pogut compartir, poc, la filologia de les paraules. Tot un entès. La Conxita no el desmereix i és professora en una escola privada de infants discapacitats i la seva bondat arriba abans que el seu somriure. Una meravella de dona. L’esperit dels dos és d’una riquesa que poques vegades entra en el menú de les coneixences.
L’editor és el de sempre, el que de fet un bon dia va pensar que li agradava el que jo escrivia o com ho escrivia. En Liam és un irlandès de soca-rel que va venir a jugar al golf, es va enamorar d’una catalana i ja no va mirar enrere mai més. Va ser la dona, que ja treballava en una petita editorial, qui el va introduir en aquest món de lletres i plegats van crear, temps després, la seva pròpia marca. El risc de l’empresa va ser minimitzat per l’aportació benestant de la família O’Hara, concedint el caprici al seu fill sempre i quan es casés amb la mossa catalana per l’església catòlica irlandesa. El cas és que en Liam no em toca la gaita i accepta les poques negatives que li regalo.
El tercer primera ara està buit, o lliure per poc temps com acostuma a passar i això que els lloguers estan pels núvols, encara que no hi hagi pluges. Fins fa quatre dies -sempre surt el número quatre, curiós. Si escric fins fa set dies, el lector s’ho pren al peu de la lletra, però ja ho enteneu- fins fa quatre dies doncs, la Montse i en César hi van viure durant set anys -aquests set anys sí són aproximadament exactes, no van ser quatre, van ser set-. Ells dos, casats per l’església apostòlica i romànica, amb un fill drogoaddicte que els havia manllevat la vida i un gos, un de sòl, que era la nineta dels seus ulls, a falta de poder posar-los en algú altre semblava. Caminaven per la vida amb aires de grandesa i sense pena ni glòria -m’ho he fet venir bé perquè una Glòria va interposar-se en el seu camí. Una secretària queda molt tradicional i poc original però és el que va ser, diuen. Ell era, o és, un constructor d’estructures metàl·liques de poc nivell, però dels que a cops de mentides fan veure que aixequen ciutats. Aixequen ciutats i deutes del gruix d’una muntanya que enterra d’altra gent, sense escrúpols. Així doncs la Glòria el va dur a la glòria en tardes de despatx, entre les cabòries econòmiques que el deprimien i no va saber que ella ho volia tot d’ell fins el dia que la Glòria va confessar a la seva millor amiga, la Montse, el que passava des de feia tres anys -també tres amb precisió, no quatre- quan en César arribava tard o marxava de viatge. Ella, la Montse, coses del destí, era també la secretària en una empresa de filatures amb solera, la mateixa que ella va utilitzar per adaptar-se al mercat lliure, veient que tampoc a casa li feien massa cas. L’astúcia, sagacitat o trapelleria que la Montse va lluir, la van conduir innocentment a una nova relació ja arrelada en el temps, deixant en calçotets en César. Només es van barallar als tribunals per la custòdia del gos.
He passat per alt escriure de la Tania, l’esposa d’en Liam -ell sí que és alt com un sant Pau- i haig de fer alguna menció, tot i saber que el seu home l’esborrarà de qualsevol text. Jo sospito que és ella la que es va enamorar del que jo escrivia, com jo ho vaig fer amb el que ella representava. Filòloga d’estudis, bella de faccions i elegant de bressol, el seu pas per la meva vida ha estat l’arrel d’un amor platònic, no més enllà, que ha escrit un tou de poemes clandestins que mai ningú llegirà. Una de les negatives constants al Liam.
El segon pis deu ser el de l’estatus de la gent natural. Al segon segona, van venir a viure ara farà uns deu anys, una parella maquíssima, també amb les arrels de la naturalitat per bandera. Sembla mentida que hagi d’escriure això quan el que hauria de ser el tret de normalitat és només una excepció que fins i tot sorprèn. Com quan escoltes parlar en català en algun lloc concret de casa nostra, que hauria de ser la lògica imperant, i et gires com si haguessis escoltat la veu d’un mort que ja no hi és. La Lidia i en Jordi, nascuts a la ciutat però en un altre barri, són una parella casada que porten junts des que es van conèixer quan encara duien bolquers. Desperten una enveja sana i natural dels qui no em tastat ni un bocí d’aquesta menja. En Jordi, independentment de que és un senyor manetes, amb majúscula, que pot amb qualsevol reparació a la llar, és una especialista en la conservació, restauració i instal·lació dels sòls hidràulics, un tros de la història que ens remet a l’enyorança. Un mestre a qui també truquen per autentificar rajoles d’èpoques passades. La Lidia, molt atractiva ella, és la reina de la carn al mercat del barri. Després dels bolquers i seguint la tradició familiar, va jugar amb els ganivets i els tallants, va esquitxar de sang els davantals i va aprendre l’ofici dels pares per saber del cert si despatxava carn de vedella, de bou, de xai o de qualsevol tipus d’animal que aterrés a les seves cambres frigorífiques. La olor que desprèn quan arriba de la feina, si coincidim, és descriptiva i emotiva. Estima la seva feina i la seva clientela, entre els quals fa temps m’hi considero. Si fos peixatera, també ho seria.
Haig de comentar que mai hagués pensat que m’ho passaria tant bé escrivint aquesta rucada. Quan m’hi he posat, m’ha costat un xic, després, la ploma anava de corcoll i les idees s’amuntegaven en els papers escampats al damunt la taula. He aixecat el cul de la cadira només per canviar els coixins, que ja s’havien aplanat i potser per fer una escapada al bany per canviar una altra cosa -diu la dita-.
La morositat de la parella que comparteix el primer segona és de domini públic, si més no amb les despeses de la comunitat i és un altre dels conflictes que any rere any s’arrosseguen per entre els xiuxiueigs dels estimats veïns. Aquests del primer segona sí que es neguen a pagar un ascensor que no utilitzen, diuen amb tota l’educació primmirada del món, però que no casa amb els estatuts de la comunitat, presidida aquest any per l’home en qüestió. En Joaquin - la seva esposa és la Remedios, la Reme a l’escala- té un bar restaurant, dels que serveixen menús a migdia, i és l’antítesi de la higiene talment entesa. Juraria que porta la mateixa roba durant tot l’any i queda clar que al seu estenedor no s’hi veu mai cap roba estesa, sense segones intencions, ni tan sols els draps de la cuina, doncs el bar és el que correspon als baixos de l’edifici. Deuen portar més de quinze anys tan al bar com al primer pis i les aromes incombustibles que desfilen pel cel obert durant tot el dia i que es queden a passar les nits, són de la seva propietat. De les terres de Jaén van venir i es van establir, sense descendència, al barri, i les tapes variades, el futbol, els toros i el flamenc, van conquerir l’espai de sota casa, prou sorollós sovint per haver de trucar els mossos i posar pau. La Reme és una donassa de bon veure, “salerosa” com cantava La Trinca, i amb una pitrera desproporcionada que atrau a la clientela i tota mena de lloances que cauen en un pou mort. Tot pel calaix de cada dia. Ella és prou simpàtica i de les que no els hi cauen els anells per deixar anar algun comentari provocador sense complexes. Jo la veig com l’ànima del negoci, que els funciona prou bé sense massa alts ni baixos, i que gaudeix de l’espectacle del seu tarannà particular. Se la veu feliç. Més que ell.
Estic temptat d’afegir més pisos a l’edifici, però penso en la paperassa que hauré d’omplir per demanar els permisos corresponents a l’ajuntament i m’ho repenso tot repassant a consciència el que ja tinc escrit. Tinc clar que sempre hi haurà errades però.
L’àtic segona, que no disposa de dúplex, coses de l’arquitecte, està ocupat per un home que, els escodrinyadors de noves comenten, dedica la seva vida a cultivar el cos i l’ànima. El seu nom és Bhasvah -em costa de pronunciar-ho- però he investigat i vol dir il·luminació. Això ho conec perquè quan va arribar no sé d’on, va trucar a la meva porta per presentar-se, en un català a sotragades però agraït, i amb el seu turbant i pell bruna va fer-me’n un resum. De passada em va regalar una safata de dolços típica de Madràs, el seu lloc d’origen a la Índia. Unes dents blanques perfectes il·luminaven el seu rostre per fer honor al seu nom, i sempre quedarà que mai cap veí nou ha fet aquest detall, cosa que jo si vaig fer en el seu moment encara que sense pastissos. Em diuen que dirigeix un centre de ioga prop de casa que no conec i que no tinc cap intenció de trepitjar. Un llogater que no porta maldecaps, potser pel turbant que el protegeix.

Postdata obligada. Tot això ha sortit esbiaixat de la meva fantasia inacabable per encàrrec de l’editorial que em paga els rebuts. Una petició inusual que vaig trigar uns dies ens acceptar pels dubtes que em podria ocasionar. El fet que habitualment la signatura correspon a una altra persona hi va ajudar. També confesso que quan em publiquen sense demanda de cap classe, en llibres o revistes, la meva signatura d’autor va disfressada de dona de somriure. A la fi vaig decidir que ho faria encara que jo visc en un mas aïllat, lluny de la jungla humana i el que és veritablement cert és que només parlo amb el paper.