Regal retornat

La safata de plata del rebedor dringa quan la Txell hi deixa les claus.
- Com ha anat el dia? – fa n’Anfós besant-la als llavis quan ella s’inclina a la butaca.
- Acabo de tornar de la meva primera consulta – li diu a cau d’orella, i li pica l’ullet, seductora, quan s’incorpora.
N’Anfós es posa en estat d’alerta. Recorda l’agosarat regal que li va passar per Reis a la seva dona. Un regal que exigeix tacte, molt de tacte. Ara, no obstant, ha tardat massa en respondre i ha perdut la iniciativa de la conversa.
- N’he quedat encantada! Tenint en compte el que són sempre d’empipadores aquestes visites, m’he sentit tractada com una reina. Quines mans de seda que té el doctor Marcel! Realment, estic sorpresa, no hagués dit mai que em sentiria engrescada en un afer tan íntim, però aquest metge ho ha aconseguit.
- Ah, si? – Intent fallit de resposta natural, ha quedat com un talòs. És normal, què haurà volgut dir, amb això de les mans de seda?
- Faig un sopar lleuger, et crido quan l’hagi enllestit, d’acord? – i s’esmuny cap a la cuina amb un somriure als llavis, convençuda que la paràlisi mental del seu marit vol dir, inequívocament, que la primera càrrega de profunditat acaba de fer blanc.


Així que ella es fica al llit, ell l’abraça per darrera mentre li comença a petonejar el clatell.
- Mmm... quina bona olor que fas... em deixes que trobi d’on ve aquest perfum encisador? – i les mans deixen de tenallar-la per iniciar un recorregut que, per més conegut, sempre té al•licients.
- Ep, atura’t! Que no recordes què m’ha dit el Dr. Marcel? Res de relacions durant el tractament, sinó no garanteix els resultats excepcionals que tan bé em vas vendre, i no voldràs espatllar-ho, oi que no? – reacciona sense ni tombar-se per mirar-lo a la cara.
- Però... fins quan ha de durar la broma? – ja en comença a tenir el pap ple de tant doctor Marcel amunt, doctor Marcel avall.
- T’ho haig de repetir?! Un mes pel cap baix, i aleshores tindrem via lliure. Que et penses que no m’afecta, a mi? Em foto com tu, però penso que tenies tota la raó quan em vas convèncer que valia la pena – i el silenci del seu “partenaire”, regirant-se al seu costat, és indicatiu de les seves dificultats per conciliar el son. Sens dubte, és la prova més clara que la segona bala ha fet diana.


Quan es lleva, ella ja ha preparat el cafè. Es besen i ell l’abraça inesperadament.
- Si fos per mi, avui series la meva torrada amb melmelada i se’t cruspiria sense moure el llavis – li xiuxiueja.
- Que maco! Però vols dir que el teu estómac no hauria d’ingerir més fibra i menys sucre? T’has fixat en la panxa que fas? El Dr. Marcel diu que...
- Què diu el Dr. Marcel? Què en sap de la meva panxa? Que potser m’hauria de visitar? – clara buidada de pap, ple a vessar per culpa del facultatiu de marres.
- Doncs que si el teu índex de massa corporal fos l’òptim, tot hi ajudaria – l’ham està parat, i la presa a la vora amb la boca ben oberta.
- Ajudaria? A què? Que potser t’he fallat mai? Ja en començo a tenir els nassos plens, d’aquest Dr. Marcel, a veure si hi hauré d’anar un dia a cantar-li la canya...
- Ah, doncs potser sí que seria una bona pensada! Va, demà vindràs amb mi i així et calmaràs un xic, fet? – respon resolutiva, mentre pensa per dins que “l’ocell ja és a la gàbia”.


Quan arriben a la consulta, qui els obre la porta no és la típica infermera jove, rossa, més siliconada que una mampara de bany i ressaltant la regatera com si fos una condecoració militar, sinó un jove molt ben plantat amb roba que sembla talment manllevada d’un cosmonauta. I aquella musculatura! Les costures de l’uniforme futurista es posen a prova per enquibir aquell tros de culturista.
- Faci’m el favor d’esperar a la saleta, si us plau, els atendrem de seguida – i pren la mà de la Txell com si encetessin el primer ball de l’envelat.
No han passat ni dos minuts que la porta s’obre i un jove de pell bruna, cabells negres i ulls verds, amb una anatomia de somni, treu el cap i els somriu ensenyant unes dents perfectament afilerades i blanquíssimes. Després de l’encaixada protocol•lària, el Dr. Marcel va de dret al gra.
- Estem fent grans progressos amb la Txell, Anfós. Està responent molt bé a la teràpia, oi que sí? – i la seva mà dreta acarona la barbeta d’ella, qui se’l mira amb uns ulls que no enganyen: traspuen tendresa arreu, com hipnotitzada. I no diu res, tan sols assenteix amb una suau inclinació de cap endavant. El seu home juraria que l’ha vista obrir i tancar els ulls tan de pressa com una vertadera “femme fatale”. - Ara, a punt de finalitzar, tan sols queda que ens doni el seu consentiment per a les últimes proves. Te’n recordes, Txell? – i allarga el full a ell.
El recull amb els dits d’una manera tan asèptica que sembla que li faci fàstic.
N’Anfós comença a llegir i la cara li va prenent un color vermell intens a mesura que avança en la lectura. Quan arriba al final, s’aixeca d’una revolada, llença el paper a terra, pren la Txell pel canell i enfila la porta quasi arrossegant-la. El cop de porta va posar punt i final a un regal que no s’hauria d’haver fet mai. Objectiu assolit.


La Txell i la Laia quasi no poden tastar el suís: no encerten que el melindro suqui la xocolata desfeta perquè no paren de riure.
- I què et va dir quan va passar la porta? – enceta la Laia, eixugant-se les llàgrimes.
- Estava més gelós que el negre d’Otel•lo! És clar que una teràpia que inclogui ser penetrada per un mànec calentet manejat per un paio que està boníssim mentre et parla de com assolir millor el clímax, què vols que et digui, pocs homes ho entendrien, no? – explica tot esborrant-se el rímel escorregut.
- Doncs que s’hagués informat millor a la feina! No li van fer propaganda d’un aparell que proporcionava un orgasme rere l’altre com aquell que sexa pollets?
- I no t’oblidis de la part estètica de l’assumpte! Quines penques! Repassar-me el cony amb una lamineta tebiona, com aquell que allisa la bugada sobre una vulgar post de planxar, per deixar-me’l com si tingués vint anys! Per què no s’hi treu punta a la polla, l’encantat del meu home? Però si no gosa ni depilar-se el pit, el molt valent!
- La cara, li hauran de reconstruir, de la plantofada que li estamparia! S’han de tenir uns pebrots així de grossos per regalar una reconstrucció vaginal! – s’enfila la Laia.
- Ben mirat, la barreja de gelosia i castedat han estat més fortes que el sopar de duro que li van vendre on treballa. Mira que en són de babaus i egoistes, els homes! – s’emprenya de nou la Txell.
- Oi que la consulta i els figurants donaven el pego? I van xalar com mai amb la teva interpretació de dona submisa! – i tornen a enriolar-se com dues beneitones en recordar el teatre que van haver de muntar a córrer cuita quan n’Anfós va acceptar d’anar a la consulta. Sort dels amics del gimnàs de la Laia, tan disposats a la broma com a una extenuant sessió de màquines.
Es mereixen festejar la victòria. Al cap i a la fi, el sexe no es troba entre les cames, sinó entre orella i orella.

Lluís Pagès