Records d'infantesa

Jo sols era una nena. Es repetia la història com cada nit que tocava. Discretament m'esmunyia entre les ombres, la padrina dormia, quan sonaven les deu, ella es retirava, i l’oncle no pujava l'escala de l’abadia fins ben entrada la nit... Tot controlat!
Obro la porta del pati i començo a baixar les escales de pedra que em duen al meu espai, al meu espai solitari i magnífic. Em sentia important! Les herbes altes i esgrogueïdes denotaven l'abandó a què estava sotmès aquell racó de la casa. A mi tant em feia, era el meu lloc de somnis i presències que em donava vida a aquelles hores de la nit. Una cuca de llum es passejava entre les margarides que semblaven somriure amb la seva companyia. El cant dels grills alegrava l'ambient i l'ombra dels avellaners del camp del sr. Robert amagava els meus passos inquiets.
Al final de l'escala una caminet curt i gairebé desdibuixat pels arbusts em mena a un lloc una mica més ample: sota l'escala, un pedrís fet a la meva mida que em serveix de seient. La foscor de la nit queda esmorteïda per la llum de la lluna, això em tranquil·litza. Al cap d'una estona les campanes de l'església m'anuncien l'hora esperada. M'aixeco i obro els porticons de la petita finestra que hi ha a la meva dreta. A l'altra part s'aprecien uns focus i unes veus es fan presents per trencar el silenci de la nit.

Comencen a aparèixer els personatges:

-Afanyeu-vos nois i noies l'estrena és d'aquí a tres setmanes.

Amb molt de compte obro la finestra rònega i un xic corcada i la deixo entreoberta per escoltar el diàleg amb més nitidesa. Jo estic allí com cada dimarts i dijous, impertèrrita, sense gosar moure ni les pestanyes. Puntual a les onze de la nit, sense que ningú més ho sabés, jo assistia a l'assaig d'una obra teatral que representaven els senyors i les senyores de la parròquia del meu oncle, a la sala parroquial.
M’encantava aquella noia rossa de mitjana edat i ulls grossos que encara no se sabia el paper, malgrat això el seu bellugueig entre bambolines era realment una perícia encantadora.

Jo estava al·lucinada. Ho contemplava tot des d'un lloc privilegiat, des d'una tribuna que els altres no van descobrir mai.
Què bé m'ho passava! Aquells instants eren fora del temps i espai reals, no comptaven. Podien ser un somni, una llegenda, una imaginació... Tant s'hi val, per a mi existien i sempre han existit com un secret dins dels molts que guardo de la meva infantesa.

reusenca