RECORDS ARRAPATS

Com cada matí, la Isabel es desperta trista; la claror d’un nou dia ja entra a l’habitació, però el llit encara retalla la silueta d'un cos encongit; la nostàlgia voleia pertot. De sobte, però, observa com un agosarat raig de sol s’esllavissa pel blanc dels llençols, i decideix que avui pot ser el dia ideal per a fugir…

Amb una maleteta negra a la mà,vagareja pels carrers de la ciutat fins que s’atura davant d’una parada d’autobús. Una senyora gran, carregada de paquets, s’asseu al seu costat per oferir-li conversa, però ella la refusa, prefereix romandre callada recordant instants del passat. El mòbil que porta a la butxaca comença a sonar insistentment; sap que és el fill qui li truca per assabentar-se d’on és i poder estar tranquil, però no vol contestar la trucada; creu que aquell interès no el provoca una veritable preocupació, sinó un mer sentit de la responsabilitat. En pujar a l’autobús, el conductor li pregunta on vol anar, per poder calcular el preu del bitllet, però no sap què contestar-li; cap lloc no li desperta il·lusió, tan sols pretén fugir, fugir, fugir…

S’asseu al costat d’una finestra amb vidres nítids i transparents, i comença a vessar llàgrimes amargues; un nen amb rínxols rossos l’observa estranyat, és petit i no pot entendre aquell plor…Un senyor baixet, de cabells blancs, la mira amb compassió i li ofereix aigua.

Quan arriba al final del trajecte, es proposa agafar la maleteta i baixar de l’autobús, però recorda que ningú no l'espera enlloc, i que cap nou paisatge no pot alegrar-li el cor, i les cames li flaquegen. Demana al conductor un altre bitllet i torna enrere; sap que per molt que s’allunyi, mai no podrà fugir dels seus pensaments…

Torna a entrar a la residència on roman reclosa des de fa dos mesos, i rep, complaguda, el salut amable dels seus companys…