Recepta

Fastiguejats d’un món de mones? Farts de lladres disfressats de polítics, de polítics disfressats de pacifistes i de pacifistes subornats pels lladres disfressats de polítics? Convençuts de que el món no tan sols és una merda sinó que, el que és pitjor, no hi haurà merda per a tothom? Si heu respost afirmativament (tothom té un mal dia), feu com jo: passeu una estona a cal barber.
Sec al seti abillat amb la capa sintètica que ressalta la meva testa i que m’impedeix de reaccionar davant de qualsevol agressió; permeto que un desconegut se m’acosti per darrere brandant unes estisores punxegudes a les mans, que m’afaiti amb una fulla esmoladíssima que repassa la nou del coll a frec dels principals conductes respiratoris i sanguinis, que em manegui la closca com una baldufa i que em posi a prova l’elasticitat del clatell quan em renta el cap en acabar. Un minúscul error de maniobra i les estisores m’hauran retallat les orelles en punta com un vulgar elf, la navalla m’obrirà un tall a la gola que em farà dessagnar com un porc, o bé el cantell de la pica em fracturarà les cervicals com qui trenca un ou, entre les variades opcions que podria escollir el perruquer-botxí si el sàdic que tots portem dins el cervell reptilià decidís d’aparèixer per efecte d’un curtcircuit mental. Són cabòries que em vénen al cap ara que el tinc a mercè del perruquer. He conegut barbers que són bellíssimes persones, atentes i afalagadores amb els quatre pèls que em queden, però que fan la seva feina amb música rock a tot pebre (a les antípodes del relaxament de Johann Sebastian Bach), mentre t’expliquen cabrejats la darrera derrota del seu equip de futbol de l’ànima i amb una cara de tres déus que recorda Frankenstein mastegant una llimona. En aquests casos d’higiene capil•lar amb entorn hostil, no em podeu negar que esteu una mica cagats i que pregueu per a què s’escurci el martiri. O no hi havíeu pensat mai, que us hi va la vida?
I així penso passar d’un dia de mala gaita a un d’exultant? Doncs sí, perquè, malgrat que l’acte de fer-se tallar els cabells reuneix un munt d’estímuls que poden alarmar el paio més flegmàtic, res d’això no passa. Cada dia, milions d’habitants del planeta s’aboquen a aquest ritual del tot confiats en l’actitud altruista de qui els pentina, i cap de les atrocitats descrites succeeixen. És més, agraïm el lliscar de l’aigua per la clepsa recent arreglada, esbandint el sabó lleugerament perfumat que s’endu els pèls i els mals pensaments, amb les mans de qui l’ha deixat com un llum fent un lleuger massatge a les temples que et fa renéixer, relaxat i rebatejat, una pura delícia d’acaronament. Seguidament, el fregament enèrgic de la tovallola sobre el cuir cabellut i l’aire calent de l’assecador de mà, perfectament sincronitzat amb el raspall, acaben de foragitar qualsevol sospita de que el món s’acaba. I m’alço de la poltrona reconciliat amb el proïsme, amb l’enteniment tan clar que fins i tot entenc la paradoxa del barber (si aquest és ben sol i pot afaitar només a aquells que no s’afaiten a si mateixos, qui l’afaita a ell? Si s’afaita, llavors no s’afaita; si no s’afaita, llavors s’afaita, quin embolic!).
Corol•lari: lliurar-te a qui et talla els cabells és un acte de confiança universal, una renovació dels vots a favor de la pau i la bona entesa entre germans d’espècie, una abraçada de reconciliació amb tota la humanitat en senyal d’agraïment etern. Ah, i la millor manera de redreçar un dia que heu encetat llevant-vos amb el peu esquerra.

Lluís Pagès