Ralph Fisher o l'art de reprendre una nova vida

Un relat de: Rafael P. Lozano

Sóc en Ralph Fisher, un nord-americà resident a Barcelona. Aquesta ciutat sempre m'havia atret, des de que vaig sentir parlar-ne per primera vegada amb ocasió d'aquell esdeveniment tant important com van ser els Jocs Olímpics-92.
La separació amb ma muller va obligar-me a canviar d'aires i de feina. Desprès de tres esgarrifosos anys al costat d'aquella dona, vaig aconseguir desfer-me desprès d'un enginyós pla. No suportava més a l'Eugènia, ja no la estimava i seguir al seu costat era un gran esforç per a mi. No n'havia conegut pas a cap altra dona, però no em veia envellint al seu costat. Què em molestava d'ella? Res en concret, però a part dels seus calés ja no hi havia cap cosa que em pugues retenir-me més temps al seu costat. Volia prescindir d'ella, però si la deixava em quedava pelat i sense un duro. Jo vivia gràcies als seus diners. Això ho reconeixia, sense l'Eugènia ho tenia molt fotut per tirar endavant. Jo no hi tenia res; el pis estava al seu nom, les galeries d'art també, i tots el comptes bancàries. Al meu nom no hi havia res. I ho comprenc perfectament: jo era un desastre en qüestió de diners, la meva passió per les apostes de loteria, quinieles i primitives em sobrepassava. També perdia molts diners amb unes timbes setmanals de pòquer. Però l'Eugènia m'estimava tant que seguia donant-me diners pels meus vicis lúdics.
Algunes vegades tenia sort i guanyava, sobre tot al pòquer. Però quan se m'acabaven els diners tenia que buscar alguna sortida per no interrompre les meves activitats. Però no us cregueu pas que sóc un gandul no, jo tenia la meva feina: n'era l'encarregat de la logística de les galeries d'art propietat de l'Eugènia. Tots els quadres que es venien jo m'encarregava del seu repartiment i contractava les furgonetes i les assegurances de transport de les obres d'art venudes. I aquí estava el quid de la qüestió, en quan en quan, feia desaparèixer una pintura i, amb els albarans d'entregues signats pel repartidor com una prova, feia la corresponent denúncia i reclamació. Abans sobrevalorava el preu original i així em quedava un bon marge, a més a més de tenir un quadre per vendre o que portava com a garantia en les meves timbes de cartes.
Però ja n'estava tip d'aquesta vida. En totes les comissaries de policia ja començaven a conèixer-me i ja no m`hi quedaven repartidors que confiessin en mi. La comptabilitat dels negocis de la meva esposa la portava el seu pare, que ja estava retirat i li distreia, era un gran aliat meu i es deixava enredar que donava gust. De secret, moltes vegades el portava amb mi a fer alguna timba. Li encantava hi tenia molta sort. Per això venia i em convenia per equilibrar les meves pèrdues repartint els seus guanys.
Be, ara us explicaré el meu pla que em va permetre lliurar-me d'aquella dona que ja no estimava. Un dia, anant-hi a una partida de cartes amb el Jofre, el meu sogre, li vaig dir:
-Sogre, us tinc que confiar una cosa molt delicada...
-Has tornat a perdre? Va preguntar-me.
-No. No es tracta pas del joc, sogre.
-Hi doncs?
-N'és de molt gros, i no sé pas com dir-vos...
-Vinga Ralph, ves al gra! Ja saps que pots confiar plenament amb mi.
-Si, però és que us afectarà molt -vaig continuar.
-Be, m'ho vols dir d'una punyetera vegada, o no?
-D'acord, sogre... l'Eugènia m'està enredant.
-Que vols dir, que et dona menys diners? Que t'ha reduït la teva assignació?
-No, sogre. La seva filla m'enganya amb un altre home.
Vaig observar al Jofre. Va quedar-se quiet i pensatiu, i de cop i volta digué:
-Mira Ralph, vosaltres els americans presumiu de ser molt intel·ligents i preparats per la vida moderna, però en el fons sou uns grans ingenus. Us confieu massa, us cregueu que ja ho sabeu tot i que coneixeu a la gent, que sou uns grans psicòlegs...
No m'esperava pas allò. Pensava que es sorprendria, i m'assemblava que potser hi sabia alguna cosa que jo ignorava. Jo pretendria embolicar-lo, formant part de la meva estratagema, de fer-li creure que sa filla m'enganyava, però ara jo descobria una altre realitat.
-Mira Ralph, jo això que tu em confesses ja ho sospitava i no volia dir-te res per por d'amoïnar-te.
-Vaig quedar perplex i content a la vegada. De la meva mentida jo en volia treure profit, fer-me la víctima, convenç-se'ls de que era un desgraciat, que n'estava convençut de la infidelitat de l'Eugènia i provocar la ruptura. Però ara tot era millor, la meva dona no tindria que defensar-se pas de la meva injuria. El meu pla es consolidava, no tenia necessitat de mentir. Només em quedava fer el paper d'home traït i adulterat. Demostraria una gran afectació i, si convenia, a l'Eugènia li diria que em llençaria sobre les vies del metro. Faria una gran interpretació teatral, una tragicomèdia en dos actes: primer la desesperació de l'home enganyat i acte seguit, la negociació per anar-me de casa tot sol però amb un bon grapat de calés. Això era el que jo desitjava. I n'estava molt a prop d'aconseguir-ho.
-Així, sogre, dieu que la vostre filla té un amant?
-Sí, penso que sí. Des de fa un temps té un client que la visita molt freqüentment al seu despatx. Ella diu que fa molts negocis, que li ven molts quadres, però els hi he vist molts cops sortint plegats al carrer i ficant-se dins d' un cotxe.
-Vaja, vaja amb l'Eugènia -vaig dir amb un to afligit- o sigui que m'ha posat banyes, oi?
-Em temo que si Ralph, i ja coneixes a la meva filla, quan s'encapritxa d'alguna cosa no pensa si ho fa be o malament.
-I que em proposa que faci, sogre?
-Tu l'estimes?
-Si, o penso que l'estimava desprès d'això que vos m'acabeu de confirmar, i no tinc pas altra sortida que anar-me de casa. Tindré que refer la meva vida, no puc pas seguir al costat d'una dona que no m'estima gens...
M'anava sortint tot de meravella, just és el que volia. D'una mentida havia sortit una veritat. Ara només em quedava parlar amb la meva dona, o millor dit, amb la dona d'un altre, i posar les cartes sobre la taula -això ho sabia fer molt bé- així que quan tornés a casa si encara estava desperta parlaria amb ella.
Vaig arribar a quarts de quatre, la partida va allargar-se molt. Aquella nit tant jo com el meu sogre vam guanyar molt. L'Eugènia estava ben dormida, roncava fort. Això era també una de les coses que no podia suportar més, ja n'estava far d'aquells estrepitosos roncs. Amb sigil vaig despullar-me i ficar al llit. Vaig donar un parell de cops secs a la capçalera del llit, per uns segons va callar, però tot seguit va tornar a roncar amb més força. Amb un somriure entre orella i orella vaig dormir-me pensant que a la matinada, li plantaria cara, li diria que ho sabia tot i que la deixava. Que no li perdonava la seva infidelitat i que ja no teníem res en comú, ni tan sols un fill que compartir.
A l'endemà, tot despertant-me, vaig veure que l'Eugènia ja estava vestida, i dreta als peus del llit, em mirava d'una forma freda i escrutadora:
-Bé, no tens res a dir?
Em vaig quedar molt parat. No sabia de que anava la cosa.
-Que vols dir, Eugènia?
-No siguis cínic, on vas anar ahir nit?
-Vaig anar a fer la partida, com tots els dissabtes...
-No em diguis cap mentida, ahir nit et van veure amb una dona! Va dir amb un to de veu molt fort...
-Jo amb una dona?
-Sí, i m'han dit que no és el primer cop, que ja t'han vist altres vegades amb la mateixa fulana. Amb la teva fulana!
Vaig quedar-me d'una peça. Ahir el Jofre em deia que sabia que sa filla tenia un amant, cosa que jo hi havia pensat inventar-me, i ara la meva dona m'acusava de ser jo el infidel. No entenia res...
-Bé, mentre tu estaves clapant com un dropo jo he anat al despatx del meu avocat. He decidit separar-me de tu. T'aniràs d'aquesta casa, que és meva, i ja t'espavilaràs en buscar-te la vida ben lluny de mi.
Seguia sense entendre res. Qui li havia escalfat el cap? Jo no tenia cap fulana, l'únic que volia era separar-me, però no pas d'aquella manera. En volia treure algun profit. Així que vaig defensar la meva postura, la meva estratègia de fer-me el dolgut. De fer-me la víctima de l'home amb banyes...
-Jo no tinc cap amant, Eugènia, tu sí que en tens un...
-Ah si, jo tinc un amant? I on és, sota del llit potser? -va dir xisclant i arrossegant amb una força de mil dimonis el llit amb mi al damunt.
-O el tinc amagar a dins de l'armari? Digué obrint l'armari amb tanta energia que va despenjar-se la porta.
Jo ja m'estava esverant. Aquella dona no era l'Eugènia de sempre, tan benèvola i transigent amb mi. S'assemblava a una possessa. Una endi¬mo¬niada. Jo que sempre he estat una mica covard davant dels fets violents, començava a tremolar-me les cames. Tenia por que aquella dona descarregués tota la seva fúria sobre aquell pobre home indefens que era jo. No sabia pas com sortir d'aquella situació tan violenta. En aquell moment el timbre de la porta, providencialment, va sonar...
-És la porta, ves a obrir! -vaig cridar agafant una mica de forces, encara damunt del llit i amb el pijama posat.
-No penso pas obrir a ningú -va continuar cridant- abans tens que aclarir-me d'on has tret això que dius de mi!
Vaig quedar atrapat, no trobava cap sortida davant d'aquella inesperada reacció, no em quedava altre remei que confessar que m'ho havia dit el seu pare i que aquella nit hi havíem estat plegats fent una partida...
El timbre seguia sonant acompanyat d'uns cops forts sobre la porta. Sentí la veu del meu sogre que cridava demanant que li obríssim.
L'Eugènia va anar cap a la porta llençant-me abans les meves sabates al cap. Per sort, vaig poder esquivar-les. Aprofitant que havia girat cua cap al rebedor, vaig aixecar-me, dret podria defensar-me millor.
Vaig mirar l'hora, ja eren quarts de dotze. S'escoltaven les veus de pare i filla discutint-hi. Un silenci, i de repent entren tots dos:
-Mira Ralph. Ja m'ha dit el meu pare que ahir vas ser tota la nit amb ell. Però sé que tens una amant. D'això no tinc pas cap dubte. Així que el millor per tots serà que ens separem. Et donaré una bona quantitat de diner
s per que puguis refer la teva vida, però ben lluny de mi. No et vull veure mai més!
Vaig ajupir el cap i amb una ma em tapava la cara fingint aflicció, quan la veritat era que em tapava un somriure d'alegria. Per fi aconseguia el meu desig, així que no vaig perdre temps i vaig començà a preparar les maletes; poca cosa, una mica de roba i el xec que ja em tenia preparat van ser suficients.
Vaig sortir al carrer, la humitat i foscor d'aquella ciutat eren insuportables. Cercaria alguna ciutat lluminosa per reprendre la meva vida. Vaig aturar-me davant d'un aparador d'una agència de viatges, hi havia penjat un cartell anunciant-hi la Barcelona dels Jocs Olímpics del 92. Allà aniria a reprendre la meva nova vida.

Rafael P. Lozano
7 de juny de 2009



Comentaris

  • La vida nova d'un bona peça[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-01-2010

    Mira per on... ara va i m'assabento del passat d'en Fisher! quina peça està fet, aquest tal Ralph!
    Tot i que he descobert moltes coses, fins i tot alguna que a la seva dona li convindria saber, jejeje! ( per no dir a la policia! ), reconec que algunes altres continuen constituint un misteri... i que la seva "nova vida" tot just acaba de començar... Vol dir això que escriuràs una continuació, que haurà un Ralph Fisher II o quelcom de semblant?

    Mentre espero la teva resposta, t'envio una abraçada, fabricada a l'Any Nou que acabem d'estrenar,
    Unaquimera

  • Enhorabona per aquest relat tan[Ofensiu]
    Romy Ros | 12-06-2009 | Valoració: 10

    ben escrit i M'ha agradat molt com descrius els protagonistes i el sense-escrúpols d'en Ralph que al final s'en surt amb la seva...una llàstima que li hagin sortit tan be les coses! Per a tu, enhorabona una vegada més!

  • Quan vaig escriure [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 10-06-2009 | Valoració: 10

    Quan vaig escriure El secret dels quadres desapareguts, jo, no en sabia res d'aquest "passat" que arrossegava en Ralph Fisher. Quines sorpreses té la vida!
    Ara, parlant seriosament, té de dir que m'ha sorprès agradosament el to irònic, i, perdona l'expressió, sarcàstic i menyspreable d'un personatge sense gaires escrúpols.
    [Entre nosaltres, i t'ho dic amb la millor de les intencions, és una llàstima que aquest text no hagi pogut passar per les mans de... Tu, ja saps de qui vull dir!]
    Una abraçada Rafel,
    - Joan -

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: