QUIXOT

A cert poblet de la Segarra de qual nom no vull recordarme, no fa pas gaire, hi vivia un manyà. Dihuen que tenia lo sobrenom de Quixada, mes aixó poch hi fa á nostre quento.
Convé donchs saber que aquest sobre dit serraller que s'ocupava en llegir llibres de mitologies romanes ab tanta afició que se li passaban las nits llegint de clá á clá y los dias de fosch á fosch. Y axis fou com del poch dormir y del molt llegir, se li assecá lo cervell ab tals termes que vingué á perdre lo judici.

Un jorn lo nostre serraller va rebre l’encàrrec d’obrir el forrellat d’una casa, ahont s’habia quedat tancada la porta. Prest s’hi atansà, acompanyat de lo seu ayudant, que's deya Panxo.

Lo manyà hi esmerçà grans treballs, emperò no se’n sortia amb lo pany, puix aquella nit no havia dormit i determiná acollirse á son remey ordinari qu' era pensar en algun pas de sos llibres y li portá sa bojería á la memoria invocar a la deesa Fortuna. I en aquell moment apareixé pera allà una senyora.

–La ventura va guiant nostras cosas millor de lo que podriam desitjar –digué lo serraller a son ajudant– perqué no veus allí, amich Panxo, la deessa Fortuna, amb el cornucopi?

–Miri vostra mercé –respongué Panxo–, qu’ aquella qu’allí ‘s veu no és deessa sinó una dona que vé de lo forn de pa; i lo que en ella sembla el corn de l’abundància és una barra de mig.

–Bé 's veu –respongué el manyà–, que no estás versat en aixó de la mitologia romana: ó jo m' enganyo, o élla és la Fortuna, y si tens por, apartat d' aqui mentres jo me 'n vaig á demanar-li lo seu favor.

Aixecás en aixó un poch de vent i la porta fermada s’obrí de bat a bat.

–Ho veus, home de poca fe. Lo que jo dich es veritat i la Fortuna ens ha ayudat.