JO, HOMENOT

En Jordi, com la resta dels nous humans creats amb enginyeria genètica per l’Ordinador Suprem, complia amb la seva funció a la perfecció. En Jordi va ser concebut amb una intel·ligència de nivell tres i dissenyat per a ser mecànic robòtic, amb capacitat d’executar les rutines bàsiques de manteniment dels circuits quàntics. Però en Jordi també havia desenvolupat de forma espontània la capacitat de fer acudits d’humor negre, una de les poquíssimes habilitats genuïnament humanes que els robots encara no havien estat capaços d’aprendre i replicar.

-Explica’m un acudit -li ordenà l’Ordinador Suprem.

-El mecànic li diu al robot. “Tinc una notícia bona i una de dolenta”. “Digues-me la bona”, diu el robot al mecànic. “D’acord. Els resultats de les proves que et vaig fer han conclòs que en dos dies els teus circuits s’autodestruiran”. “Aquesta és la bona notícia? Quina és la dolenta?” “Que els resultats van arribar abans d’ahir.”.

-No entenc com la notícia d’una mort pot fer riure ningú -digué l’Ordinador Suprem-. Entenc que pugui causar pena, o terror, o satisfacció, si la mort era desitjada. Però provocar el riure? Segueixo sense entendre-ho. Explica-m’ho.

Amb la seva limitada intel·ligència de nivell 3, en Jordi es va posar a meditar sobre la qüestió.

-Crec que, en realitat, l’important no és tant el riure en sí, sinó el fet que riure-te’n de les desgràcies, alienes o pròpies, és una manera de relativitzar-les, de treure’ls ferro- respongué a la fi. “I de resistir la puta vida que ens ha tocat viure” -afegí per a sí mateix-.

-Interessant -digué l’Ordinador Suprem-. Cal estudiar-ho a fons. Disseccionarem d’immediat el teu cervell.

-Un moment, un moment. Si em dissecciones el cervell, em mataràs.

-Sí.

-Doncs que sàpigues que el que t’he explicat abans no era cap acudit. Aquí tens l’informe amb els teus resultats. Ha, ha, ha! Em pixo.