DEUS EX MACHINA

Benvolguts lectors, permeteu-me que us expliqui una història que va esdevenir-se una gèlida nit de gener.

A fora, el vent del nord udolava com un llop afamat, però dins de casa només s’escoltaven els gemecs i els estossecs de la meva germaneta, que romania postrada al llit des d’abans de Nadal. Com a contrapunt, gairebé com un cor de teatre grec, la mare i l’àvia la vetllaven amb precs i oracions. Els metges havien dit que el temps de les medicines ja havia passat, però en elles encara romania l’esperança. Una esperança irracional, primitiva i tossuda.

Jo, que sempre he estat agnòstic, em dedicava a tasques més mundanes i reposava els panys humits amb aigua freda per fer baixar la febre de la meva germana, li preparava brou de pollastre, li feia infusions i li llegia llibres d’en Harry Potter.
Als volts de la mitjanit, el vent-llop va parar de sobte. La mare i l’àvia s’havien quedat adormides en les seves cadires i va ser aleshores que vaig sentir un cop sec a la finestra. Vaig mirar enfora i vaig veure una cosa a l’ampit. Era un mussol de plomes blanques. Tenia uns ulls grossos i rodons, de color ambre. Rere seu hi havia un noi amb ulleres, vestit amb una túnica negra i barret punxegut. El noi duia una vareta a la mà i em va fer un gest per a què el deixés entrar. Jo em vaig quedar ben parat davant d’aquella aparició, però vaig obrir la finestra de l’habitació. El noi hi va fer cap i va assenyalar la meva germana amb la vareta i va començar a agitar-la mentre pronunciava unes paraules en llatí.

Al cap de no res, la meva germana va obrir els ulls de bat a bat i va fer una inspiració profunda, salvatge, com si hagués inhalat el foc de la vida. I a mi em va venir una son inapel·lable.

A l’endemà, la meva germana s’havia curat completament. La mare i l’àvia van dir que havia estat un miracle diví, que les seves pregàries havien estat escoltades. Jo no les vaig contradir i tampoc no he explicat mai el que va passar. Bé he de mantenir la meva reputació de descregut.