LA SANTA ESPINA

Des del mateix dia que la Rosita va florir, va començar a somiar amb la dona de la túnica. El somni sempre començava amb la Rosita al peu de les escales que comunicaven les estances del servei amb les plantes nobles de la casa. De cop i volta, sonaven tres cops sords i, a continuació, es materialitzava aquella dona. La figura vestia una túnica que duia lligada a la cintura amb un cordill; i duia els cabells recollits en un monyo, lligat amb un llarg os d’ivori foradat, a manera d’agulla, que li sobreeixia pel damunt dels cabells i que li atorgava un aspecte salvatge.

La Rosita atemorida, fugia escales amunt, empaitada per aquell ésser, i es plantava davant del dormitori del senyor de la casa, que sempre havia estat molt afectuós amb ella, i picava la porta, tot demanant-li auxili. Aleshores, la porta s’obria una mica i ella podia entreveure una flama vermella al mig del llit. En arribar en aquell punt del somni, la Rosita es despertava amb el cor desbocat.
La nit que la Rosita deixà de sagnar, però, en arribar a la porta de l’amo, en compte de picar-hi, es girà contra la dona i li feu front. La dona es desfeu el monyo i deixà anar els seus llargs cabells. En veure que la dona era panotxa com ella, totes les pors de la Rosita desaparegueren. A continuació, la dona es deslligà el cordill de la cintura, hi enfilà l’os i li lliurà a la Rosita.

–Posa-te’l al coll –li digué–. Et protegirà de tot mal.

La Rosita prengué el rudimentari collar i se’l penjà.

Tres cops a la porta la despertaren en aquell moment. La Rosita, vestida amb la seva camisola de dormir, va obrir la porta i es trobà amb l'amo. Tenia els ulls injectats en sang.

–Ja ets una dona –digué el senyor, mentre li arrencava la camisola d’una revolada–. Em recordes tant la teva mare...

Per vergonya, la Rosita es va cobrir els petits pits amb les mans.

Per fortuna, els seus dits toparen amb un objecte esmolat.

Per instint, quan l’home se li abraonà, li va clavar l’os d’ivori a la jugular.