EL CANT DEL SENSE PERDÓ

El soldat #1 va triar el palet del mig i va fer un gran somriure. El soldat #2 prengué el pal de l’esquerra, però la fugaç brillantor dels seus ulls blaus no permetia fer-ne cap interpretació. El soldat #3 va agafar l’últim palet que quedava i el va mostrar, circumspecte, als altres dos. Era el més curt. El que no volia ningú.

–Bé, doncs –feu el soldat #1–, els ametllers ja estan batuts. Ja saps què has de fer.

El soldat #3 aixecà el cap pel damunt de la trinxera. Amb la llum de l’albada, el camp de batalla tenia un aspecte fantasmagòric. Les bromes matineres tenyien el cel d’un color malva, enganyosament bonic. Un centenar de metres més enllà de la seva posició hi havia el seu objectiu. Adreçà una darrera mirada als companys i sortí a camp obert.

Mentre avançava arrossegant-se entre les pedres, recordà les paraules que li digué la seva mare el dia que se n'anà a la guerra. “Déu et darà força, fill meu. I valor. I, si cal, també el perdó per les coses que hagis de fer”. I fou aquesta promesa de divina exculpació la que conduí al soldat #3, més que no pas els seus braços i peus, fins al campament enemic. A vint metres s’aturà rere una roca i fità la tenda reial. Un sol guàrdia vetllava l’entrada. Sense pensar-s’ho dues vegades, li llençà un ganivet al bell mig de la gola. El vigilant morí a l’acte, en un estupor sense so.

Amb deu gambades, el soldat #3 arribà a la tenda i apartà el tros de tela que li feia de porta. Distingí dos cossos ajaguts a terra. Primer de tot, degollà el més voluminós i el rei enemic només tingué temps a obrir els ulls abans d'exhalar. La reina, però, l’esperava amb un nadó en braços i una daga a la mà.

La contesa fou breu. El soldat #3 tallà el coll de la dona i després el de l’infantó. A la llunyania, un gall cantava esgargamellat.

–Quina sort –li digué el soldat #1, en tornar–. Ara et compondran cançons en el teu honor.

Però l’únic cant que recordaria el soldat #3 cada matinada, per sempre més, seria el d’un gall esgargamellat.