Quins pebrots!

Un relat de: Pallars
Sempre ho fan de matinada quan en Josep i jo encara dormim. Ho sé perquè el lloro m’ho xerra mentre preparo l’esmorzar. Ell, el lloro, em diu: “Els pebrots, els pebrots!” i aquí s’acaba tot. Llavors jo vaig i obro el calaix de la nevera on deso quatre vegetals i me’ls trobo dins la bossa de plàstic corresponent com aquell que no ha passat res.
Però sí que ha passat. La prova és el dibuix que deixen a la pissarreta de la cuina on anotem les compres pendents. Allà s’hi esplaien dibuixant amb el retolador caricatures del meu home i jo mateixa afartant-nos de bistecs fins a la sacietat. La veritat és que fem mitja por de tan grassos com estem. Mentiria si no digués que ens hem proposat infinitat de vegades seguir una dieta però no hi ha manera. Debades!
Voldria entendre que els nostres pebrots, als quals admiro i odio alhora, vetllen per la nostra salut. Tanmateix la temptació de la carn és tan gran! No sé, no sé…

Comentaris

  • Sempre s'aprenen coses noves...[Ofensiu]

    Sempre s’aprenen coses noves. Jo havia sentit a dir que els lloros repeteixen certes paraules. També havia escoltar alguna vegada que el pebrot a certes persones el repetia donant a entendre que el seu estómac no ho agraïa gaire... Ara bé, que els pebrots sabessin dibuixar! Aquesta no la sabia pas!
    —Joan—

  • Relat rebut[Ofensiu]

    El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

    Comissió XI Concurs ARC