Quina pena tan gran

Quina pena tan gran

Es van trobar de cop al carrer i gairebé ensopeguen. L'ensurt va fer que quedessin mirant-se de fit a fit.
La Laura, una noia innocent, maca i d’ulls somrients. En Manel, un sense sostre, desastrat i amb cara de passar gana
—Perdona, no volia espantar-te! --va dir-li ell.
—No t’amoïnis --va respondre ella--, és que no t’havia vist.
En Manel ja marxava, però ella somrient va deixar anar:
—Et puc ajudar en alguna cosa?
Amb els ulls ben oberts, ell contestà:
—Em podries deixar 10 euros?
La Marta somrient i mirant-lo intensament li va respondre:
—Em sembla que puc fer més que això, vine, segueix-me.
—No tinc res a perdre --va pensar--, i la va seguir.
Al cap d’uns minuts entraven a un jardí tancat amb una caseta blanca encisadora al bell mig.
A dins, ella li va indicar el bany, li va deixar una tovallola grossa i va afegir:
—Et deixaré aquí roba. Quan et vesteixis, vine a la sala.
I va sortir.
No se’n sabia avenir, de la sort que tenia. Per fi, gaudir d’una dutxa calenta. Quan va acabar es va vestir amb tot de roba nova que ella li havia deixat i, feliç, va sortir cap a la sala.
Només entrar, un dolor agut a l’esquena el va fer doblegar de cames; un altre, encara més fort, el va fer caure desmaiat.
Quina malastrugança fer malbé tota aquella roba nova que acabava de rebre. Quina pena tan gran va sentir en clavar-li el ganivet.
Ella el va apunyalar fins que va sufocar tota la seva fúria.
Però què es pensava aquell trinxeraire? Que faria com en Jofre? Aquell antisistema que la va enamorar, la va desplomar i va desaparèixer deixant-la enganyada, abandonada i estafada, amb el cor i el compte buit.
Llavors va decidir ser una dona forta i netejar el món de Jofres. I qui podia resistir aquella mirada innocent?
Fins i tot els braços els tenia més forts. El primer li va costar tot un dia de picar al jardí del darrere, però el setè el va enterrar en un parell d’hores. Amb aquest, encara trigaria menys.


Pseudònim:
OB1