Cercador
Qüestió de temps
Un relat de: Concurs ARC de microrelats a la Ràdio- Compartir:
Avui he sentit que la vida se'm feia feixuga, i m'he mort.
I poc més.
Ha sigut com una estrebada, ben forta, que ha arrancat l'ànima del cos, i l'ha llençada cap a fora.
La veritat és que ha estat una sensació estranya; la de viure, vull dir. Ha sigut com somniar que escrivia una novel·la un xic massa llarga i que, a la vegada, l'havia de llegir. Podria dir que a voltes s'ha fet pesada, tanta lletra, però no deixava de ser un somni i prou, això sí: Tot fantasia, tot ficció i, malgrat el que pogués semblar, ben breu en el fons.
El temps que vaig ser jove la mare em deia: “Noia, sigues pacient, que tens tota la vida pel davant!” I sí, clar que tenia de vida, pel davant. Però i el temps? On era el temps?
En fi, que ara que m'he mort, hauré de fer moltes coses. Per exemple, hauré de viatjar molt. Recordo quan vivia i sempre deia “Quan em jubili, pagaré aquell creuer caríssim!” però, ves per on, quan et jubiles ja no tens tantes ganes d'anar de creuer, perquè; “ai, i si et mareges en vaixell!”, “ai, si m'agafa el reuma amb la humitat!”, “ai, si topem amb un maleït iceberg!” “ai, que no se què”. I així passen els anys, i ni creuer, ni llets: El cul al sofà, i els ulls a la tele, a veure com els altres sí que agafen, de vaixells.
I al final, a tothom li arriba l'hora, i ben pocs han fet allò que volien. Tot per culpa del temps.
I així, suposo que tots acaben al mateix punt en què em trobo jo ara: amb prou feines estirada la pota, ja em frego les mans fantasmals només de pensar en tot el temps lliure que tindré al partir d'ara.
Us ho ben asseguro, penso aprofitar la mort al màxim.
Victòria Moreno Fernández
I poc més.
Ha sigut com una estrebada, ben forta, que ha arrancat l'ànima del cos, i l'ha llençada cap a fora.
La veritat és que ha estat una sensació estranya; la de viure, vull dir. Ha sigut com somniar que escrivia una novel·la un xic massa llarga i que, a la vegada, l'havia de llegir. Podria dir que a voltes s'ha fet pesada, tanta lletra, però no deixava de ser un somni i prou, això sí: Tot fantasia, tot ficció i, malgrat el que pogués semblar, ben breu en el fons.
El temps que vaig ser jove la mare em deia: “Noia, sigues pacient, que tens tota la vida pel davant!” I sí, clar que tenia de vida, pel davant. Però i el temps? On era el temps?
En fi, que ara que m'he mort, hauré de fer moltes coses. Per exemple, hauré de viatjar molt. Recordo quan vivia i sempre deia “Quan em jubili, pagaré aquell creuer caríssim!” però, ves per on, quan et jubiles ja no tens tantes ganes d'anar de creuer, perquè; “ai, i si et mareges en vaixell!”, “ai, si m'agafa el reuma amb la humitat!”, “ai, si topem amb un maleït iceberg!” “ai, que no se què”. I així passen els anys, i ni creuer, ni llets: El cul al sofà, i els ulls a la tele, a veure com els altres sí que agafen, de vaixells.
I al final, a tothom li arriba l'hora, i ben pocs han fet allò que volien. Tot per culpa del temps.
I així, suposo que tots acaben al mateix punt en què em trobo jo ara: amb prou feines estirada la pota, ja em frego les mans fantasmals només de pensar en tot el temps lliure que tindré al partir d'ara.
Us ho ben asseguro, penso aprofitar la mort al màxim.
Victòria Moreno Fernández
Comentaris
-
ironia[Ofensiu]Montse Guillén Galimany | 31-05-2015
M'encanta la ironia que desprèn aquest relat. Aprofia la vida...i apriofita la mort! Molt bé! Enhorabona!
l´Autor
Concurs ARC de microrelats a la Ràdio
695 Relats
1206 Comentaris
297840 Lectures
Valoració de l'autor: 9.59
Biografia:
Descripció
D’un temps ençà el microrelat (també anomenat, entre d’altres, microconte o microficció) ha guanyat presència en la nostra llengua: són molts i diversos els concursos literaris que hom hi pot trobar. Però hi ha una característica concreta que dota aquesta forma narrativa d’una potència increïble per difondre històries de ficció i noves veus creadores: la seva brevetat.
Basant-se en aquesta particularitat, l’Associació de Relataires en Català fa anys va endegar la campanya “ARC A LA RÀDIO” amb la qual pretén aconseguir, de forma successiva i seqüencial, implantar la lectura de microrelats en els programes de llibres i literatura de diverses emissores de ràdio.
Aquest concurs va néixer de la mà de dues dones amb empenta, allí cap a l'any 2010. Elles són Sílvia Cantos i Silvia Romero, i van proposar la creació del Concurs ARC de microrelats 2010. Secrets. Aquest concurs ha arribat al seu final de la mà de Ferran d'Armengol en els seus cinc últims anys. Tot sense oblidar als anteriors gestors; la Montse Medalla, Sergi G. Oset, Mercè Bagaria i Jordi Masó, tots ells i elles conductors del concurs en totes les seves etapes. Ni cal oblidar el recolzament constant de Toni Arencon, Montse Assens, Vicenç Ambrós, Laura Ropero, Gloria Calafell. Aquests últims anomenats hi són des dels inicis del concurs, i fins al final, i sempre a l'ombra però constant, Ferran Planell, últim president de l'associació.
Malgrat que aquest projecte ha deixat catorze reculls de microrelats i que l'any 2024 va ser l'últim projecte vinculat a l'ARC... No t’ho pensis més i deixa’t endur per la teva capacitat creativa! Escriu microrelats!!!!
Agrupació de Relataires en Català
SOM LLENGUA VIVA!!*!!