Que tinguis sort!

−Què tinguis sort Ajani! –Així s’acomiadava en Claude del seu primogènit mentre li confiava els estalvis de tota una vida. Deixava enrere la família engegant un somni comú; una vida lluny de la pobresa i la violència .

Il·lusionat pujava a l’autobús cap a la porta del desert per emprendre un dels propòsits més durs i perillosos; travessar el Sàhara. Sobre els fardells d’una camioneta, amb una vintena d’homes més, penetrava en la solitària arena. Però al tercer dia una avaria truncava els plans. Confós el feien baixar de la camioneta amb la promesa de tornar a buscar-los l’endemà mentre un Jeep s’enduia el conductor. Aviat s’adonava que els havien abandonat. Aferrat al somni, l’Ajani, carregava a les espatlles el menjar i l’aigua que li quedava, arrencant una travessia a peu, que duraria disset dies. La calor de l’infern de dia, fred glacial durant la nit, fam, deshidratació extrema i esgotament, els va anar consumint un a un, fins a poder comptar-se amb una mà.

Sense saber com havia sobreviscut, l’Ajani continuava l’aventura, però amb els estalvis pràcticament esgotats, hauria de treballar durant mesos per poder continuar el seu camí. En mans de les màfies suportà abusos i maltractaments fins a reunir prou diners per fer el gran salt.

Davant d’un blau gegantí, a punt d’assolir la utopia perseguida durant anys, l’envaïa la paüra. No es podia permetre tenir dubtes. Ni el fet de no saber nedar, ni recordar els amics morts en aquelles mateixes aigües el farien desdir. Tragant saliva i conjurant les oracions que se sabia va seure de genolls entre la multitud deixant-se portar mar endins.

Només la benvinguda a la realitat Europea aconseguia difuminar el somni al qual s’havia abocat l’Ajani.