Que puc venir?

Era l'aniversari de la mare. En Nel va trucar-la, amb una veu que la nova parella d'ella, en Fabià, qui es va posar al telèfon i amb qui va parlar una estona, va trobar que era falsa, teatral, fent-se el trist per interès, pidolant atenció. Així mateix li ho va fer saber mentre el feia esperar i l'avisava.

-Té vint-i-tres anys, que es busqui la vida!- va exclamar la Mariasun anant a posar-se a l'auricular. L'havia enganxada amb els llavis a mig pintar i, amb la sorpresa en cridar-la en Fabià després d'escoltar-se el noi, d'un fals moviment unes dents se li havien tacat de fúcsia.

El seu únic fill, en sentir-la, va somriure:

-He estat un xic febrós, la nevera es va buidant, però vaig fent. Per fi et puc trucar. Per molts anys, feliços 53!

-No m'ho recordis! Quin fàstic, això de fer-se vella!

-...tinc unes dècimes de febre. Però puc venir aviat a dinar a casa teva o a sopar i quedar-me a dormir. T'ho ha dit en...com es diu...Florist?

-Fabià!

-Us regalaré...segur que t'agrada, mama. Us vull regalar una dutxa que fa que l'aigua caigui com pluja, efecte pluja. Amb el plat antilliscant. Però cap tassa de bàter, hahaha!

La Mariasun i en Fabià -jubilat nou de trinca i amb pensió alta- feia uns mesos que vivien en un xalet d'herència d'ell en morir-se, no feia pas massa, d'un dia per l'altre, la seva mare vídua i darrera habitant, víctima d'un atac d'avorriment al sofà on havia enclastat els últims vuit anys d'existència engolint escombraria televisiva. Havia de petar. El seu esperit, en envolar-se, va fer botifarra a un viure mediocre i aspirant, en la propera reencarnació, protagonitzar una tirallonga d'aventures com trepitjar claus fakíricament o nedar entre taurons sense tenir la menstruació. Adéu, va fer. I el sofà va quedar alliberat i, sense pes, es va trencar, perquè ja li pertocava.

-D'on has tret els diners per comprar-la?

-No, és gairebé nova. Els pares d'un amic es canvien la cambra de bany i els he dit si me la donaven. Us la puc instal·lar. N'he après...

Una expressió de rebuig es traçà al rostre de la dona que cap embellidor, si l'haguessin fotografiada, hauria pogut tapar.

-Per què no la vens i en treus uns calerons i em compres una perla pel coll, millor? En Fabià m'ha obsequiat amb un anell de diamantons fliripondis i un ram de didalets de reina. Hem pres cava i hem anat a un restaurant del port a fer una mariscada.

-Ah! És una dutxa que...està pràcticament nova! Està molt bé, relaxant, la tenen tots els rics del poble.

En Fabià, fumant amb filtre de pobre, anava fent que no, que no. Quan li ho havia comunicat ja li havia pujat un enfadar-se.

-És el meu xalet! Tu hi vius. Però és el meu xalet. Jo decideixo. No vull obres invasores. Quedeu un dia per anar a fer un suc i una pasta i llestos.

La Mariasun va estar-hi d'acord. L'home li va acaronar una natja.

-Escolta, Nel. Tu, en l'habitació de lloguer on ets i ajudant aquell paleta, vas tirant. S'ha de trencar el cordó umbilical, t'has d'espavilar. Com jo, com...com tothom. Vam quedar que cada sis mesos ens veuríem i no els fa pas. Haig de penjar: començo a les quatre, a l'hotel.

-Així...que no puc venir?

-Nel: busca ton pare, en alguna cantina o bar deu ser tocant-se els baixos, fent cara de pena a veure si arreplega alguna altra russa o sudamericana càndides i cuidadores que, tot i això, quan el clissen, en fugen com de la pesta. Demana-li algun caleró si et cal -jo...és que haig de tenyir-me demà i em calen-...i ell a principis de més cobra aquella pensió ridícula. O sinó...vés a cala àvia i enganxa-t'hi una mica, maco.

-És que ja em va dir que hi sovintejava massa, que vol estar tranquil·la sense visites ni convidats ella amb els onze gats que amb prou feines pot mantenir.

-Sí, és clar. I la Jèssica?

-Vam tallar.

-Bé, cosa vostra. Veus? Ara podria cuidar-te...Troba'n una altra. Digues-li que l'instal·laràs un plat de dutxa, hahaha!

La punyalada va tocar-lo profundament. Va penjar.



Van passar tres lustres.

-Que puc venir?

L'havia trucat. Arruïnada i sense estalvis, expulsada per en Fabià que, tot i necessitar viagra, s'havia entusiasmat per una veneçolana en tots els sentits (així ho havia molt mal argumentat) i la Mariasun, amb aspecte deixat i amb el residu d'una grip que només afectava als animals rosegadors i que rarament havia patit, la tenia davant la porta ben aviat.

En Nel la va abraçar. La va conduir fins el pati del bell habitacle del que era propietari. Allà li havia reservat una caseta de fusta de mèlia -una monada, o cucada- envoltada de diamantons floripondis i ben equipada (sobretot el conjunt dutxa efecte pluja). La mare, que se la veia una vella envellida, va agrair-li-ho, amb quatre mots maldestres i gairebé protocolaris.

Però quan va ser sota el líquid de núvols imaginaris, llàgrimes que no es sabia, retingudes, van afegir-s'hi i es van escolar per l'aigüera. Després...retrobaria el fill.