Quan va parar de ploure...

QUAN VA PARAR DE PLOURE...

Em vaig aixecar de la cadira per prendrem un cafè.
Havia parat de ploure.
El sol provava de sortir pels estrips dels núvols.
Em vaig entotsolar mirant per una finestra.
Vaig veure un camí de color vermell. Molts hi caminaven amb energia, amb la mirada fixa endavant. Els del carril del costat miraven d’avançar-los; aquesta via paral·lela era d’un vermell daurat, del color que les taronges madures.
Pel següent carril, mes cap a l’ interior del circuït, i acolorit amb tot el groc manllevat a l’estiu, hi avançaven a pas llarg molts “il·luminats”; relaxats i feliços no els calia mirar cap a cap costat que no fos endavant.
Com qui es mira les estacions de l’any al revés, -a saber com van les coses a l’atmosfera -el camí groc, el de l’estiu, es tornava tendra primavera amb el terra encatifat de verd. Aquest, era trepitjat per milers de peus calçats d’esperança. Esperança que els animava a seguir però que es guardaven sols per ells en un somriure somniador.
Una mica més endins, l’horitzó del verd es difuminava en l’impàs del cian per passar a blau: El blau més blau d’un cel d’agost. Allà, els vianants no caminaven, suraven en la immensitat.
En un carril encara més tancat, el blau s’intensificava enfosquint-se com un vespre d’estiu. Era del mateix color que feien servir les àvies per tenyir l’aigua a la darrera esbandida dels llençols: Anyil. Paraula que els devia sonar tan castellana que elles li deien blauet. Doncs pel blauet hi caminava tot de gent reflexionant. Anaven insegurs, dubtant d’anar cap el blau clar o baixar al carril de sota, més tancat encara, entapissat de pensarós color violeta, i on els que ja hi estaven encarrilats, avançaven molt a poc a poc rumiant les recances de tota una vida, i que, al pas que anaven, els podia semblar l’Eternitat.
- Guaiteu, l’Arc de Sant Martí! –exclamaren, de sobte, uns companys al meu darrere.
Vaig aterrar de cop al despatx. No havia fet ni un glop del cafè que ja s’havia refredat.

MOSTELA