Quan l’imaginari et traeix

Ha estat un dia perfecte: pícnic, bona conversa, tot culminat amb una fantàstica posta de sol. És hora de tornar a casa. És hora de posar fi a aquest idil·li inventat i, tanmateix, un “… I si ho provem?” s’escola des del meu cap i pugna per fer-se sentir. Conscient que no és una bona idea, m’acosto més a tu, em deixo portar.
La raó m’atura, frustrant el moviment a mig camí, però la meva imaginació segueix. Si el deixés seguir, acostaria els llavis fins a acariciar els teus. Suau, d’una manera subtil i imperceptible. En un contacte que ens fes dubtar de si realment s’ha produït. Tan efímer que no tindríem més opció que repetir-lo, només per assegurar-nos que els llavis es freguen. No em caldria res més. El meu cor ja s’accelera, i ni tan sols ens toquem.

Fent un esforç sobrehumà per no rendir-me busco la teva mirada. Som al cotxe, en silenci, a punt de marxar. Tanmateix, no et veig intencions d’arrencar. Els teus ulls em repten, em segresten i no em deixen anar. Una estranya tensió es va generant. T’abraço ben fort. Si no aparto la mirada, em perdré del tot. Si no et premo contra mí, començaré a acariciar-te. I si segueixo…

Els teus dits s’escolen sota la samarreta i ressegueixen la meva esquena. Els moviments són lents, suaus, senzills. No tens pressa. Els últims rajos d’un sol ja mig adormit s’esvaeixen horitzó avall, i la foscor de la nit ens envolta, fent-se còmplice del nostre joc, protegint-nos del judici de mirades, sobretot de les nostres.
El meu cor crida i m’estrenyo encara més, en un fútil intent de fer-lo callar. Si el sentit comú es despista, travessaré la barrera. La raó no em deixa, però en l’imaginari et començo a desvestir. Ja sense samarreta et recorro el pit, els braços, l’esquena. Sento com se t’eriça la pell. Els nostres cors ara competeixen en un concert de percussió cada cop més accelerat. Incapaç d’aguantar-te la mirada et ressegueixo el rostre amb el nas, ensumant la teva essència, desitjant cada centímetre del teu cos. La teva olor característica em fa sentir que soc a casa. Sento els teus llavis al coll...

Merda! No comptava que tu també juguessis en el meu imaginari. Espera… això no ho estic imaginant, és real. Puc sentir la humitat de la teva llengua sobre la pell, les teves dents exercint una lleugera pressió que lluny d’incomodar-me m’excita més. Em pregunto en quin moment he saltat la barrera. El món comença a girar molt de pressa. Els teus llavis em besen el coll, fent petites mossegades i se m’escapa un gemec. Potser encara ho puc aturar, m’aparto uns mil·límetres de tu i m'adono que no puc suportar la distància. M’he perdut.
M’he perdut i no em vull retrobar. Vull navegar en cercles pel laberint de la teva pell, enfonsar-me en el pou dels teus llavis i assaborir els teus petons. Vull conèixer totes les varietats i sabors que m’ofereixen, delectar-me amb els matisos, repetir fins a atipar-me.

-Marxem? - La teva veu sona llunyana.

De cop obro els ulls i et miro des del meu seient. Em mires amb expressió estranya mentre engegues el cotxe. Encara duus la samarreta i no sembles ser conscient del que acaba de passar al meu cap.

-Sí, sí. És clar. - Sospiro, entre alleugerida i decebuda.

Malgrat això, els teus ulls em diuen que no tot ha sigut imaginat, si afinem l’oïda, es pot escoltar clarament un duet de cors desbocats encara bategant en la seva fantasia.