L'home del bus

Pujo a l'autobús com cada matí.
Aquell home estrany està, com de costum, mirant fixament cap a la porta quan entro. La seva mirada m'escorcolla, em segueix. Com sempre que el veig, instintivament desvio la vista a terra. Valido el bitllet i fujo passadís endins, però puc notar com els seus ulls em ressegueixen de dalt a baix. Fito dissimuladament i veig com m'observa fixament.

M'abaixo una mica més la faldilla, em fa sentir incòmode. Penso si no tindrà res millor a fer, que mirar-me l'escot durant les vuit parades que dura el trajecte. Trec el mòbil per distreure's, però cada cop que aixeco el cap, allà segueix, mirant fixament el meu cos, amb un mig somriure que em torba.

Li vull donar l'esquena, però l'imagino amb els ulls esbatanats sobre el meu cul I em sento desprotegida. En un moment de ràbia li aguanto la mirada, però ell, lluny de sentir-se malament, segueix despullant-me amb els ulls.

Em pica l'ullet, potser esperant que li torni un somriure, i la fortalesa se m'escorre entre els dits. M'amago darrere de la pantalleta del mòbil i em resigno mentre l'autobús fa el seu recorregut. Aviat acabarà em dic.

Arriba la meva parada i baixo alleugerida del vehicle, deixant, un dia més, aquell depravat enrere. El meu dia serà tranquil a partir d'ara, almenys fins que me'l torni a trobar demà al matí. Quinze minuts d'angoixa, i ja està.
O potser demà podré agafar un altre autobús, potser no hi serà, potser...