A foc lent

Com es cuina el bon menjar. A poc a poc, amb paciència. Així es van cuinant els sentiments.
Al principi només hi ha ingredients, en cru, com un diamant en brut per polir.
Així ens vam trobar; ingredients.
De bona qualitat, això sí. Frescos, acabats de collir, encara no saps com combinaran.
L'experiència et pot donar una idea de si quedaran bé, si tindrà bon gust, però són dos desconeguts encara.
Així érem.
Ens ho preníem amb calma. Una calma intensa, certament, però com si fóssim dues cebes anàvem desfullant capes molt a poc a poc.
A cada capa, un bri de nosaltres mateixos. Encenalls, trossets diminuts de nosaltres que s’anaven barrejant en aquella gran olla de la vida. El sofregit anava agafant bon gust. Només calia remenar i esperar amb paciència que la barreja resultés agradable.
Com a qualsevol bon menjar, més ingredients anaven engrossint aquesta cassola. Com el pebrot, el tomàquet, el porro o les pastanagues. Nosaltres vam afegir històries, vivències passades que ens vam compartir. Pensaments, ideals, pors i neguits. Vam barrejar esperances, somnis, sensacions.
La cassola començà a desprendre un aroma agradable, delectós. Ja comencen a venir ganes de tastar-lo.
Com bons cuiners remenàvem i fèiem petites xarrupejades d'aquell nèctar que es cuinava lentament.
De cada cullerada que tastàvem, assaboríem el gust, i les ganes de seguir paladejant augmentaven.
A l'olla els ingredients ja s’havien fos, s’havien convertit en una única salsa, gustosa, apetent. Una textura agradable i ben conjugada.
En un moment donat arriba l'hora d'afegir la carn, la substància, l'ingredient principal. L'hem estudiat, l'hem mirat bé i afegim el millor del mercat, el millor per la nostra escudella.
De la mateixa manera els nostres cossos van voler unir-se al sofregit que havien creat les nostres ànimes.
I a poc a poc, sense pressa, vam preparar la carn, la vam passar primer per la paella, per donar-li el punt de cocció.
Així mateix s'hi van trobar les nostres pells, amb cura, sense pressa. Deixant temps perquè els cossos s'atemperessin, és coneguessin. Deixant espai perquè les ànimes, la salsa de tot plegat, els embolcallés.
Així, igual que una cassola plena de verdures i ingredients de bona qualitat, desitjant que el resultat sigui un deliciós àpat, d'aquesta manera ens vam fondre, no només en cos sinó també en ànima. Deixant temps, cuidant el foc amb cura, amb tendresa.
I a foc lent, com el bon menjar, es van anar cuinant tots els “t'estimo” que et diré, i també els que callaré.