Al parc

Com vam poder pensar que ens podríem contenir? Com podíem pensar que en sentir-nos a prop ens aguantaríem les ganes d'escorcollar-nos sota la roba?
Això et dic mentre m'aguanto les ganes al parc, dinant apressats mentre ens imaginem a un altre lloc, sense mirades alienes, sense pressa, sense roba...
Els meus llavis recorrent el teu coll amb petons; dolços, petits, simulant una calma que no existeix.

Ens repetim que no és el lloc, que no és moment, però la teva mà ja s'escola per sota la faldilla i puja dissimuladament per l'entrecuix.
La respiració se m'accelera i no puc evitar un contraatac amb una mossegada a l'orella. Fas veure que et vols escapar, però no enganyes a ningú, t'agrada i ho sé. I tu saps que ho sé: gemegues baixet.
Mentrestant, amb la mirada busquem un racó més amagat on poder recorre'ns el cos i cremar aquest foc. Maleïm els espais oberts i ens plantegem seriosament l'exhibicionisme. Els teus dits, ja ben humits dins del meu cos em fan escapar un gemec. A cau d'orella et relato el que faria si estiguéssim sols.
Puc sentir com s'accelera el ritme dels teus batecs, com la respiració es torna entretallada…

Comencem a imaginar... els teus llavis sobre els meus pits, descordant-me la brusa, recorrent cada centímetre amb la llengua. Ja ens veig estirats a la gespa, tu sobre meu, repassant la pell amb els llavis, fent caminets cap al Sud. Les ganes es fan incontenibles quan visualitzo la teva llengua a l'alçada del mèlic i busco desesperadament més contacte, les meves mans t'esgarrapen l'esquena buscant el teu cos, et desitjo. Ignorant l'escenari m'assec sobre teu, necessito desesperadament el teu contacte, em refrego iniciant el ball que tant ens agrada, ignorant la roba molesta, un mur insalvable que em separa del teu cos calent, però que no em pot amagar la pressió que ja exerceixen els teus pantalons.
Ens besem amb gana, llengües entortolligades lluiten ferotges una bona estona, compensant la contenció dels nostres cossos.

A cau d'orella et continuo explicant que faria si estiguéssim sols. Desesperat em vols fer callar, tanmateix t'agrada el que et dic, incapaç de contenir-te sé que em saltaries aquí mateix, al parc, i em faries l'amor davant de tothom. Et repto a fer-ho, t'ho suplico. El meu cos t'ho implora, vull sentir-te dins meu, unir-nos en un sol cos, sentir la música dels batecs i els esbufecs, arrapant els cossos a mesura que la passió ens envolta fins a tocar al cel.

No podem, em dius, ho sé, no podem, avui no.
Però et desitjo. I el cos no entén de calendari, de compostura, de normes socials.