Propi assassinat...

El dolor et doblega. Caus amorrada a la tassa del vàter. En el seu reflex només veus dues pupil·les dilatades. No suportes que aquests ulls perduts enmig dels espectres de la vida et mirin fixament; abaixes les parpelles.
Saps que ets la teva pròpia mort. Ella ha deixat les túniques negres i la dalla enrere; ara s'ha reencarnat en el teus dits. Aquests ja saben perfectament el camí que han de seguir. Tenen vida més enllà del teu control.
Notes el seu tacte glaçat sobre els teus llavis. Resseguint el seu contorns, jugant cruelment amb la teva paciència. La teva llengua ja farta d'aquest joc; els xucla. La teva carn roja els assaboreix, els roba l'essència que encara comparteixen amb TU!
Dansant entre la llengua i les dents esgrogueïdes pel monstre del teu interior, els dits decideixen la teva sort.
No, avui no pensen abandonar les teves entranyes. Ells estan ansiosos per penetrar-te; i tu, vols que abandonin el teu interior?
Deixen a la seva esquena la teva llengua desitjosa del contacte carnal amb ells. Els teus propis dits et van posseint.

Tot et roda.

Com filaments màgics s'allarguen per tots els conductes del teu maltractat cos.

El so d'una llàgrima suïcida.

Els àcids del teu interior es desperten del seu maleït malson. Els moviments cada cop més bruscos et sacsegen. El teu flàccid cos cau dins del fosc abisme envoltat de blanc.
Els teus dits un cop han complert els seus desitjos, fugen. No volen acabar atrapats pel monstre que acaben de desvetllar.
Un cop a l'alçada dels teus llavis els ordenen l'obertura immediata per deixar pas aquest monstruós corrent que sorgirà immediatament de la part més obscura de la teva persona.

Un gemec ofegat pel dolor.

El regust amarg de l'acidesa del teu ser enceten la teva llengua adolorida. Amb les dues mans a les parets d'aquest confessionari personal intentes obrir els ulls per observar la realitat de l'obra que acabes de crear. Et sents orgullosa del que veus?
Amb un esforç sobrehumà aixeques el teu rostre cap al mirall que ha estat l'únic observador del teu assassinat.
Uns ulls immersos en la negror total i unes galtes xuclades deixant a la vista els demacrats pòmuls t'observen. Et fas fàstic a tu mateixa. Només de recórrer aquest pensament per les teves neurones, com autòmats, sents com un dit es baralla per entrar al teu fragmentat interior, però la fràgil muralla dental li ho impedeix. Es controla...
Col·loques la teva mà dins la butxaca de l'abric que protegeix l'estructura de vitrall que et dona forma. Sintonitzes amb el món real. Ara ja pots continuar amb el sopar que tant desitges que mai hagués existit.