Progrés

- Pregunteu-li a quina hora es lleva.
El traductor se'l mira com si li hagués demanat on guarda el frac. Que no s'adona que està davant d'un aborigen d’Oceania? Tan se val, sospira dissimuladament i fa la seva feina.
L'home de l'edat de pedra somriu. Malgrat la pell tan colrada, els cabells del tot esbullats, el nas exageradament xato i uns ullets que quasi s’endevinen, li clava una mirada que, si no fos perquè hi ha un abisme cultural entre el periodista i ell, diria que és una barreja perfecte de compassió i pau infinita.
- Diu que quan sent cantar l'au del paradís - i ara és ell qui ensenya les dents per donar a entendre una enveja superlativa. Efectivament, l'home blanc s'ha de llevar ben d'hora, quan encara és fosc, per arribar a la feina amb el temps just, que el trànsit està impossible. Amb presses, sempre amb presses i respirant la pol•lució de les grans ciutats, les quals s'han convertit en uns nius contaminats infectes, on els seus habitants desenvolupen unes malalties respiratòries del tot desconegudes al món primitiu.
L’aborigen ha tornat a parlar. Ho ha fet de manera espontània, gesticulant lleugerament.
- Vol saber quan ho feu vos.
A l'home civilitzat li passa per la ment tot el que fa quan els peus salten del llit. Després de buidar la bufeta, posa en marxa la cafetera, es torra una llesca de pa, que untarà amb mantega i melmelada, i engega el televisor. Les primeres imatges que impacten en la seva retina són de cossos esventrats per acció d'una suïcida. Impassible al patiment aliè, mira l’hora i s'adona que ha de llevar la dona i les criatures, que la cangur vindrà aviat i encara els trobarà en pijama. Un ritual que es repeteix un matí rere un altre per un únic motiu: no hi ha temps per a la improvisació, el despertador marca el tempo de tots i cadascun dels habitants de casa seva, que els horaris de feina i de les escoles no deixen marge per a cap novetat que faci un llevar-se diferent d’un altre. Aquest repàs mental sembla que li ha fet perdre el torn de paraula, que és el nadiu qui fa treballar el traductor.
- Al matí, als seus fills els treu la mandra la llengua humida dels gossos del poblat, que salten per damunt dels jaços amb una juganera que els fa petar de riure - ha traduït d'una volada, que sembla que l'autòcton li hagi llegit el pensament.
- I després, què fan? – ha de tirar endavant l’entrevista, que aquest padrí no deu tenir tot el dia. Però una ombra se li acosta a l’ànima, que sembla que no acaba de pair aquesta dosi de felicitat matinera que fa anys que s’ha perdut entre els membres de la revolució industrial.
Després d’una breu perorada, qui fa de vincle entre el tercer i el primer món sembla que li faci gràcia el que acaba de sentir.
- Surten amb els de la colla a recollir bolets, arrels comestibles, fruits secs i altres queviures, como ara granotes, alguna au que hagi caigut al parany o una desmenjada serpota que farà un bon caldo. A primera hora de la tarda ja són al poblat, si cap cocodril no se'ls ha cruspit en creuar el riu.
Ara entén la riota del seu interlocutor. Llàstima que a ell no li'n faci gens, de gràcia. Quan fa que no es pren un dia lliure? Per què costa tant de quedar amb els amics? Els partits de futbol del nen cada dissabte, l'esbart de la nena diumenge, la feina endarrerida que vol completar si troba un forat a la tarda, la compra al centre comercial amb la dona, que el rebost no s’omple sol, no deixen pràcticament cap estona d'esbarjo personal. I li ve al cap que ha de dur al seu gestor les dades de qui li va abonyegar el cotxe d'una trompada. Però fa un esforç i evita que l'estrès el torni a tenallar.
- Diu que vol sentir un conte infantil - i aquesta intervenció li trenca el fil d'una vida moderna i tan tecnològicament avançada com la seva.
- Un conte?
- Sí, que no expliqueu contes als vostres fills? M'està dient que ho fan a la tarda, després de posar-se al dia de totes les xafarderies del poblat i de jugar seguidament amb els infants. De tan xerrar, els acaba fent mal la llengua! – i ambdós s’enriolen amb la sortida.
El periodista ha quedat mut. S'adona que, si es lleva a quarts de set del matí, no torna a casa fins passades les vuit del vespre, i ho fa en un estat llastimós després d'un munt de reunions de feina i de treballar a contrarellotge per enllestir l'article que ha d'enviar abans de les set de la tarda, sempre apurant fins al darrer moment. Si abans de sortir de l’oficina ningú l’atura pels passadissos i l’embossament per creuar la ciutat és mitjanament assumible, descomptant les grans dosis de paciència, quan per fi aparca al cotxe al seu cobert, té el temps just de donar un petó als seus fills, ja acotxats. Sopa d'una esgarrapada amb la parella mentre li explica les misèries dels companys de feina (li ve al cap l’esverada general per una promoció professional que s'acaba d'anunciar al departament i que ha reobert una competitivitat ferotge), que vol repassar unes notes abans de caure en els braços de Morfeu.
- Diu que no s'amoïni, que ells també han perduts membres de la comunitat per mossegades de serp.
Li ha quedat clar que l’entrevistat li sap llegir el seu estat d'ànim només mirant-lo a la cara. Ha vist un patiment i ha volgut solidaritzar-se amb ell, un gest que l'honora. No recorda cap paraula reconfortant entre els qui l'envolten, sempre bregant per assolir una posició social millor a base de guanyar més diners, un cicle infernal que no coneix la paraula repòs ni, per suposat, el consol en cas de fracàs. Caure és una possibilitat, aixecar-se és un deure, li repetia el seu pare, immigrant de les estepes siberianes, dur com la terra glaçada que el va veure néixer i que va voler transmetre als seus fills.
- I la dieta? Què mengen sovint? - un cop de timó no del tot reeixit per sortir d'un estat anímic tendent a la depressió.
L'home primitiu remena en un sarró i n'extreu unes baies vermelles i un bolets ressecs. Seguidament, amb un bastó, li dibuixa el perfil d'un conill al terra i, a sota, el que li sembla una closca de tortuga. Engrescat, el periodista pren un branquilló i remou la sorra per definir una planta de blat.
- No el coneix. I tampoc reconeix la patata o els granets d'arròs que heu dibuixat al costat. Són caçadors-recol•lectors, amb una dieta molt variada que dependrà del que trobin cada dia. I no han de patir, que la natura exuberant que els envolta els nodreix amb tot el necessari per gaudir d'un complet equilibri nutritiu.
Li ve al cap un article que parlava de l'abús dels sucres refinats i dels hidrats de carboni de la societat moderna. Els índexs de diabetis s’han disparat entre una població sedentària, sumant-hi unes taxes d'obesitat infantil alarmants, a banda de la falta d'ingesta de vitamines essencials per l'absència de prou fruita i verdura en els àpats quotidians. Pizza, gelat i Coca-Cola, heus aquí el verí d'acció lenta que està fent estralls dins de la civilització moderna. No ens calen cocodrils ni serps, aquests vénen embolicats en acolorides capses de cereals o bols de gelat d'allò més atractives, sense que calgui vessar ni una gota de sang. Ingerits en proporcions desmesurades, van malmetent el líquid preciós amb l’inexorable pas del temps.
El traductor l'avisa que la xerrada està arribant a la seva fi. L'habitant autòcton es remou des d'on és assegut a terra i es treu, com si hagués fet un ràpid joc de mans, un collaret preciós que combina unes dents de rosegaire blanquíssimes intercalades amb unes pedres arrodonides de tonalitats blavoses.
- Un regal. No per a vostè, és per a persona que més s'estimi. Porta bona sort.
L'home blanc dubta. A la fi, se'l penja al coll.
- Diu que de cap manera, que això és per a qui més s'estima excloent-lo a vostè! La bona ventura no li arribarà mai de dins, només l'assolirà si són feliços qui l'envolten, que no ho entén?!
L'home modern ho té decidit. Ara ho veu clar. Vol provar-ho, si més no una temporada: viurà amb aquesta comunitat de la prehistòria, convivint amb els seus costums. Oi que només pot ser feliç si els que té més propers ho són de veritat? Doncs ja els ha trobat, tan lluny del ciment i l'acer, dels avenços tecnològics, de les collites amb excedents per una pila d'anys, de les presses, de l'estrès, de la manca de temps per poder parlar amb la dona i els fills, de ser un esclau dels diners. La societat de consum és una gran trampa que presumeix d’allargar la vida amb tots els avenços mèdics i socials que ofereix, quan en realitat acaba per esclavitzar l’ànima.

L'article que li havien encarregat a la revista d'antropologia no va arribar mai al seu destí. Sí que hi arribà el cos mort d'un home blanc, que deixà vídua i fills per culpa d'una cossa de cangur que el rebotí per terra, amb la mala fortuna que el cap li picà contra un roc i l'envià a l'altre barri de patac. I també arribà un missatge del cap de la tribu on havia passat els darrers sis mesos: no recordava haver vist mai una ànima tan compromesa i alegre dins de la comunitat, delint-se per ajudar tothom, sempre amb un somriure a la cara. Les darreres paraules del finat van ser: han estat tan sols uns mesos, però ara ja sé el que és viure de veritat.

Lluís Pagès